Característica universal

G.W. Leibniz

Expressió amb la qual Leibniz es refereix a un llenguatge universal, basat sobretot en el simbolisme i regles combinatòries, que representaria el «veritable alfabet del pensament humà» –potser les idees innates–, i amb el qual seria factible raonar i mostrar totes les possibles relacions dels conceptes entre si. La utilitat d'aquest llenguatge, a més de la seva universalitat, radicaria en la possibilitat d'eliminar les controvèrsies en ciència, filosofia i religió: raonar no seria més que calcular. Una de les fonts de Leibniz en aquesta qüestió és l'Ars Magna, de Ramon Llull, obra a la qual, a 20 anys, va dedicar un estudi crític: Dissertatio d'art combinatòria (1666); posteriorment va publicar Elementa characteristicae universalis (1678). En una obra recent, Umberto Eco ha estudiat els diversos intents utòpics de recerca d'una «llengua perfecta» en les diverses cultures i al llarg de la història.

(veg. citació de Leibniz ↓)

Perquè la meva invenció comprèn l'ús de la raó sencera, un judici per a les controvèrsies, un intèrpret de nocions, una balança per a les probabilitats, una brúixola que ens guiarà a través de l'oceà de les experiències, un inventari de les coses, una taula dels pensaments, un microscopi per a examinar les coses presents, un telescopi per a endevinar les llunyanes, un càlcul general, una màgia innocent, una càbala no quimèrica, una escriptura que cadascun llegirà en la seva pròpia llengua; i, finalment, una llengua que es podrà aprendre en poques setmanes, i que de seguida s'estendria per tot el món. I que portaria amb si, on vulgui que fos, la veritable religió.

(veg. citació)