Camp semàntic

 Conjunt estructurat, sistemàtic, de significats de lexemes relacionats recíprocament per un parentiu semàntic estrictament significatiu. La teoria dels camps semàntics apareix en la dècada de 1930 en una sèrie d'autors alemanys i suïssos, especialment Trier. Les idees de Trier van ser desenvolupades pels seus deixebles, entre ells Weisgerber, i constitueixen el que es denomina teoria de Trier-Weisgerber. La teoria de Trier es basa en el cas que, subjacent al vocabulari de totes les llengües, hi ha una substància de significat no estructurat a priori: «Tota llengua articula la realitat a la seva manera, creant amb ella la seva pròpia visió de la realitat i establint els seus propis conceptes únics» (Trier, 1934).

La investigació i construcció de camps sorgeix quan la concepció estructuralista aplicada al llenguatge i a la semàntica està en plena expansió, de tal manera que, després d'haver-se «descobert» i analitzat l'estructura interna del significat del signe lingüístic aïllat, es pretén demostrar l'existència d'una estructura en un conjunt de significats de termes que posseeixen una mateixa base significativa. El significat de tota unitat lingüística està determinat per les relacions paradigmàtiques i sintagmàtiques que s'estableixen entre aquesta unitat i les altres unitats del sistema lingüístic. Els lexemes i altres unitats semàntiques relacionades paradigmàtica o sintagmáticament dins d'un sistema lingüístic donat pertanyen a un mateix camp semàntic com a membres d'ell. D'aquesta relació estructural entre les significacions de les paraules sorgeixen analogies i discrepàncies que poden descobrir-se com a resultat de la seva comparació, especialment dins d'un mateix camp semàntic. Un exemple característic en aquest sentit el constitueix el sistema de noms de colors o de parentiu dins d'una llengua (veg. exemple).

Les obres posteriors sobre la teoria dels camps semàntics desenvolupen l'anàlisi componencial del significat. Aquesta anàlisi s'inscriu en la tradició estructuralista postsaussureana i els seus representants europeus més destacats són Greimas, Pottier i Coseriu. A Amèrica ha tingut un desenvolupament independent i s'ha inscrit en el marc de la gramàtica generativa (Weinreich, Katz i Fodor).

La semàntica componencial té en compte determinats trets, semas, que componen cadascuna de les unitats semàntiques; així la paraula «home» pot considerar-se semànticament composta dels components MASCULÍ i ADULT. La naturalesa dels components semàntics de la paraula determina la classe de relacions que podrà tenir en la frase: el verb pensar, per exemple, suposa el component HUMÀ. La base d'aquestes relacions entre les unitats semàntiques es considera de caràcter universal.