Francisco de Vitòria

Filòsof i teòleg espanyol (Vitòria o Burgos, 1483 o 14861​- Salamanca, 12 de agosto de 1546), reconegut com el fundador del dret internacional i, juntament amb Erasme de Rotterdam, un dels principals representants de l'humanisme cristià. Va ingressar de jove en l'orde dels dominics i va estudiar a París. Va ensenyar teologia a París, Valladolid i Salamanca. A part d'edicions i pròlegs a obres d'altres autors, les seves obres més conegudes són anotacions de classe o resums especials d'anotacions, coneguts amb el nom de relectiones o repeticions: De potestate civili, De potestate Ecclesiae prior, De potestate Ecclesiae posterior, De potestate papae et concilii i, especialment, De lege (trad. castellana: La llei, Reus, Madrid 1995.), D'Indis i De iure belli. En aquest conjunt d'obres jurídiques, morals i polítiques, desenvolupa una teoria de la societat, la naturalesa de la qual, objectius, finalitats i principi d'autoritat s'inspiren en la doctrina aristotèlica de l'origen natural. La seva aportació jurídica més nova és el llavors anomenat ius gentium, o dret internacional, barreja de dret natural i de costums i tractats jurídics entre països, interpretat a la sola llum de la raó. A aquesta nova teoria del dret natural dels pobles (a la seva existència, independència, igualtat, sobirania, lliure comunicació i comerç) s'afegeix la de la submissió obligada del sobirà a les seves pròpies lleis; ambdues teories, fundades en un concepte naixent de sobirania popular, xocaven amb la pràctica política de l'imperi espanyol, colonialista i absolutista, però es van ser obrint camí entre els juristes europeus.

En 1926 es va fundar l'Associació Francisco de Vitòria, orientada a la difusió de les idees jurídiques i polítiques d'aquest autor.