Paul Virilio

Filòsof francès nascut a 1932. Director del Col·legi de Filosofia, professor i president de l'Escola Especial d'Arquitectura de París, en la qual s'ha ocupat de qüestions relacionades amb l'urbanisme. Va formar part del moviment d'investigació sobre les utopies urbanes dels anys seixanta, Tange Soler, el grup Archigram, i els situacionistes. Va estudiar física i filosofia i es va interessar per la psicologia i la fenomenologia de la percepció. Va estar influenciat pels gestaltistes, i especialment per Paul Guillaume i l'escola de Berlín, i en filosofia va ser deixeble de Maurice Merleau-Ponty, Jean Whal i Vladimir Jankélévitch.

Des de l'aparició de la seva obra titulada De la inseguretat del territori, ha mantingut un estret contacte amb Gilles Deleuze, autor amb qui comparteix molts punts de vista. Virilio arremet contra la servitud a la màquina i assenyala el gran perill que suposa el fet que la informació, especialment la mediatitzada per la televisió, està abolint els fets. Contra la manipulació de la memòria col·lectiva pels mitjans de comunicació, es proclama defensor de la memòria individual. Reclama la necessitat d'un autèntic pensament de la tècnica, ja que, segons ell, des de la Segona Guerra Mundial s'està vivint un període de regressió acompanyat, no obstant això, d'un augment espectacular de desenvolupament de les tècniques, però que manca d'una dimensió reflexiva que solament situa el pensament de la tècnica en l'àmbit del publicitari. Assenyala també que el tractament de les imatges a través de la pantalla prefigura un tractament de l'espai i del temps fals, en el qual qualsevol esdeveniment es converteix en el doble transfigurat de si mateix, donant lloc a la qual ell anomena la societat dromoscòpica. Això incideix en la concepció mateixa de la democràcia, ja que veiem redefinir-se la política a partir de la seva relació amb les imatges, no ja a partir d'un discurs ben travat i raonat, la qual cosa amenaça amb la desaparició del discurs i amb la finalitat de la crítica, és a dir, d'un raonament fundat en el llenguatge. A aquesta gradual dissolució del discurs l'acompanya una estètica evanescent de la desaparició: l'objecte desapareix en virtut d'estar constantment en moviment.

Aquests aspectes configuren un oblit col·lectiu, ja que solament el llenguatge serveix com a intermediari de la memòria. Per això, a partir del moment en què la societat privilegia la imatge, engendra un dràstic canvi de civilització regit per un nou imperialisme tècnic de la memòria col·lectiva imposat per la tele-presència de les xarxes de televisió, que pot arribar fins a la desaparició de la subjectivitat de l'home i del seu llenguatge poètic. Per tot això, Virilio considera que els tres enemics principals de la nostra cultura són: la tecnocracia, els artefactes emissors d'imatges i la publicitat, que ens han conduït a l'esmentada societat dromoscópica, regida per la telepresència que aniquila l'espai a les mans del temps electrònic, el qual, al seu torn, ha polvoritzat i desarticulat el temps mateix.

Aquesta anihilació de l'espai es manifesta fonamentalment en la guerra, en l'urbanisme i en la vida quotidiana. Les guerres contemporànies, a causa de la potencialitat destructiva possibilitada per la tècnica, s'estenen en el temps (i a través dels media) més que en un espai determinat, donant lloc a l'aparició d'un poder a-nacional. En l'aspecte quotidià això es manifesta en tots els àmbits, però molt especialment en l'arquitectura i en els transports urbans (una síntesi de tots dos la proporcionen els aeroports, veritable símbol de la no-arquitectura contemporània segons Virilio). La gent viu en els mitjans de transport i, quan habiten les seves llars, no prenen possessió de l'espai, sinó que, mitjançant el comandament a distància, mitjançant la tele-electrònica, donen les ordres oportunes per a mantenir certs nivells de confort sense habitar realment l'espai.

Seguint aquest mateix àmbit de reflexió, Virilio no només es manifesta en contra dels efectes polítics dels avanços de les tecnologies del transport i de la comunicació, sinó que aprofundeix la seva crítica al ciberespai, que condueix, segons ell, a un empetitiment del món. Les noves tecnologies del ciberespai exerceixen una activitat depredadora sobre la forma ciutat. A la desforestació dels boscos li correspon la creació de grans concentracions urbanes amb suburbis desestructurats, sense paisatge i sense ànima. I les conseqüències d'aquest moviment, que permeten un accident o una catàstrofe generalitzada deguda a la gran dependència dels mitjans tecnològics, són l'aprofundiment del nihilisme.

Virilio ha estat acusat (en l'obra Impostures intel·lectuals de Sokal i Bricmont) d'emprar una terminologia aparentment científica mal citada, fora de context i emprada de forma inconsistent.

• Bibliografia:Obres de Paul Virilio