Rabindranath Tagore

(en bengalí Ravîndranâtha Thâkura)

Poeta, literat, pintor i filòsof indi. Va néixer a Calcuta en el si d'una família acomodada, (era fill del també filòsof i filántropo Debendranath Tagore). En la seva infància, Ravîndranâtha Thâkura –aquest és el seu nom en llengua bengalí– ja va demostrar dots poètics i va publicar el seu primer llibre a 17 anys. Entre 1877 i 1888 va cursar estudis de dret, música i literatura a Anglaterra. De tornada a l'Índia es va ocupar de l'administració de les propietats de la seva família i va prosseguir la seva activitat literària en la qual barreja aspectes bàsics de la literatura índia amb els de la literatura anglesa (d'autors com Percy Bysshe Shelley, Thomas Moore o William Wordsworth).

Aquesta fusió, que no és només estilística, va contribuir de manera decisiva al coneixement mutu entre la civilització índia i l'occidental. El contacte amb la població li va obrir els ulls davant la pobresa i l'endarreriment, tema del que tracta en molts dels seus relats, i li va fer interessar-se vívament per les tradicions populars. La seva activitat intel·lectual va ser incessant, convertint-se en l'autor indi més important del seu temps. Va escriure nombrosos relats, poemes, novel·les, obres de teatre. Activitat que va compaginar amb la composició musical i amb nombroses conferències i cursos impartits per diverses universitats en molts països. En el desenvolupament d'aquesta febril activitat va mantenir contacte amb alguns dels pensadors i científics més destacats del seu temps, especialment amb Einstein (veg. text).

En 1901 va fundar una escola en les seves propietats de Santiniketan, orientada a la consecució de la formació harmònica de l'home, entesa com una unitat entre l'individu i el ‹esperit humà universal». Aquesta orientació humanista i mística traspassa tota l'obra de Tagore. Però no només la seva obra literària, escrita en llengua bengalí i marcada per un intens lirisme, està marcada per aquest aspecte místic, sinó que també en l'àmbit del polític es tradueix en un profund internacionalisme i humanisme.

En 1921 la seva escola de Santiniketan es va convertir a la Universitat Internacional Visva-Bharati.

En 1913 se li va concedir Premi Nobel de Literatura, i en 1915 el rei Jordi V el va anomenar cavaller, dignitat a la qual va renunciar quatre anys més tard, arran de la matança d'Amritsar en la qual les tropes colonials britàniques van matar a més de 400 manifestants indis desarmats.

Entre les seves nombroses obres destaquen: Gitanyjali (Ofrena de càntics, 1910), The Crescent Moon (1913), The Gardener (1913) i Lover’s Gift and Crossing (1918).