Giorgio Colli

Filòsof italià (1917 - 1979), director, al costat de M. Montinari, de l'edició canònica de l'obra completa i la correspondència de Nietzsche, així com d'una monumental edició crítica dels textos dels pensadors grecs arcaics (La sapienza greca, 1977-80). Però és també autor d'alguns rars assajos filosòfics de singular importància, tant pel seu minuciós rigor com pel seu coratge intempestiu, entre els quals destaquen: Després de Nietzsche (1974), El naixement de la filosofia (1975) i, molt especialment, Filosofia de l'expressió (1969), la seva obra principal.

El seu és un intent per a remuntar tota la història de la filosofia fins a tornar a les fonts originàries del primer pensament grec, allí on comença la història pròpiament dita. Pensador original i heterodox, sempre contra corrent de les clàssiques interpretacions dels filòsofs més importants del pensament occidental, en ell es fonen constantment la reflexió teòrica i la investigació filològica, assenyalant cap a un mateix objectiu: buscar l'arrel del logos al llarg de la història del pensament. Dos són, doncs, els seus centres d'interès: d'una banda, la Grècia clàssica, on sorgeix l'arrel d'aquell logos, primer en el pensament dels mal anomenats presocràtics (Heràclit, Parmènides, Empèdocles), i després en el desenvolupament de la dialèctica, fins a arribar al pensament de Plató i Aristòtil, on comença la falsificació i el declivi del mateix pensament, quan s'alcen els primers sistemes constructius. I tot això a la llum de les reflexions nietzscheanes, segon gran centre d'interès, que li porten a una revisió de tota la història de la cultura, interpretada ara com a decadència en l'època moderna i contemporània.

Si la subjectivitat i la representació han estat els dos postulats de la filosofia moderna com a filosofies de la consciència de si que determinen des d'ella el sentit del que són les coses, el pensament de Colli apunta cap a un altre horitzó, més nietzscheà, cap a un altre model de raó que entén el coneixement com una festa, com el valor suprem de la vida, més enllà de l'anomenat «principium individuationis».