Franz Boas

Un dels més importants representants de l'escola americana d'antropologia cultural considerat, de vegades, com difusionista, de vegades, com funcionalista. Va néixer a Alemanya i va estudiar ciències naturals i psicofísica en Kiel. Va estudiar sobre el terreny les cultures esquimals i les dels indis de la Columbia britànica. Durant els anys 1885-86 va ser director del museu etnogràfic de Berlín i va ser professor de la universitat d'aquesta ciutat. En 1888 es va establir als Estats Units, i va viatjar a Puerto Rico i Mèxic. Va ser professor en la Clark University i en la Columbia University, des d'on va exercir una enorme influència en l'àmbit de l'antropologia. Entre els seus alumnes destaquen E. Sapir, R.H. Lowie, M. Herskovits i A.L. Kroeber. Les seves investigacions etnològiques es van basar en dos pressupostos metodològics bàsics:

• a) el convenciment de la necessitat ineludible per a l'etnografia de dominar plenament la llengua dels nadius i viure entre ells, per a evitar barrejar els propis punts de vista amb els dels nadius (evitar confondre la perspectiva etic amb la perspectiva emic, utilitzant una terminologia posterior), així com el convenciment de la necessitat d'incloure dones investigadores per a garantir un millor coneixement d'aspectes que quedarien vedats a investigadors masculins, i
• b) la consideració, contrària a tot racisme, que certes característiques, com el valor de l'individu i de la llibertat, eren bàsiques en tot home.

Com hem assenyalat, Boas va insistir en la ineludible necessitat del domini del llenguatge natiu. Per a fomentar l'estudi de les llengües va crear el sistema americà d'escriptura fonètica i va desenvolupar les modernes tècniques d'ensenyament de llengües estrangeres. D'altra banda, fortament ancorat en una perspectiva empirista i de rebot frontal contra tota generalització i contra tot teoricisme, Boas va introduir mètodes estadístics en etnografia, així com el mètode de la comparació controlada i l'anàlisi areal ( referent a la distribució de trets culturals en una àrea cultural determinada).

Els seus estudis etnogràfics, basats sempre en el treball de camp i la labor en equip, més que centrar-se en cultures globals, es van centrar en aspectes culturals concrets i les seves variacions regionals, que estudiava en funció de les categories mentals pròpies del grup, admetent l'existència de troncs comuns més o menys remots, però mostrant desconfiança tant cap a les reconstruccions excessivament forçades d'altres difusionistes, com a les reconstruccions dels evolucionistes. De fet, el pensament de Boas apareix com una clara reacció contra l'ingenu evolucionisme cultural vuitcentista, que era més propi d'una antropologia especulativa (antropòlegs de butaca, els anomenaven), que d'una antropologia basada en el treball de camp, la necessitat del qual era la divisa fonamental de Boas. En aquest sentit, aplicant els seus estudis de psicofísica a l'observació etnològica, va arribar a la conclusió que els llindars de sensació variaven en funció de la raça, la geografia o la cultura. En l'estudi etnogràfic de les llengües, i partint del seu descobriment de l'existència, en una regió del Pacífic del nord-oest, de quatre llengües independents i antigues, encara que amb elements comuns en el seu vocabulari, va arribar a la conclusió que les llengües no procedeixen per lenta evolució d'un tronc comú primitiu – teoria etnocèntrica que es recolzava en l'origen indoeuropeu de les llengües d'Europa–, sinó en uns pocs focus primitius, que es van influint lentament els uns als altres. Aquesta teoria difusionista la va aplicar globalment a l'antropologia, oposant-se així a les teories evolucionistes. Va tenir, també, especial importància la seva constatació empírica de la inconsistència del concepte de raça, assenyalant la incongruència de les creences en superioritats o inferioritats racials. No obstant això, encara que no es discuteixen els seus amplis coneixements etnogràfics i les seves importants contribucions a l'antropologia lingüística, el pensament de Boas és titllat d'excessivament asistemàtic i excessivament antiteòric. De fet, de la mateixa manera que Boas va reaccionar en contra de l'ingenu i especulatiu evolucionisme cultural vuitcentista, el neoevolucionisme apareix com una subsegüent reacció contra l'antievolucionisme de Boas, dels difusionistes i els funcionalistes.

Entre les seves obres destaquen: El pensament de l'home primitiu, 1911; Canvis en les formes corporals en descendents d'immigrants, 1911 (estudi realitzat per encàrrec de les Comissió d'Immigració, hi va investigar l'influx de l'ambient en la variació de l'aspecte corporal); Antropologia general, 1938, i Raça, Llengua i cultura, 1940.