Alcuí



Monjo anglès del monestir benedictí de York, deixeble de Beda el Venerable, cridat per Carlemany a la cort, en 786, per a dirigir l'Escola Palatina al costat de Paulo Diaca, Pere de Pisa, Paulí d'Aquilea i Teodulf d'Orleans, entre d'altres, i organitzar, per mandat imperial, els estudis a les escoles monàstiques i episcopals, bressol de la filosofia escolàstica i origen de les universitats medievals. Va romandre durant vuit anys a l'Escola Palatina, fins a ser nomenat bisbe de Tours, l'any 796. Durant aquest temps, va portar a la pràctica les prescripcions de l'emperador, expressades en capitulars, especialment la del 789, que manaven fundar escoles en tots els monestirs i catedrals. Va difondre en aquestes escoles els ensenyaments del trivium i del quadrivium i va escriure obres didàctiques dialogades, els interlocutors de les quals eren el «sapientíssim emperador» i el «mestre Albí», entre les quals destaquen una Gramàtica llatina, Sobre la dialèctica, Sobre la retòrica i les virtuts; en elles no es mostra original, sinó molt influït per Ciceró, Boeci, Cassiodor i Agustí d'Hipona. Els seus deixebles Einhard, Raban Maur, Amalaric de Metz i Grimald de Sant Gal van continuar la seva obra personal d'inspirador de la reforma cultural carolíngia, els fruits de la qual es van recollir més clarament a mitjan s. IX, sent emperador Carles II el Calb.