Aparença

 (del llatí apparentia, conjunt de coses visibles) Coneixement immediat d'una cosa a través del que ens arriba pels sentits, al que atribuïm només un valor aproximat i relatiu respecte del que aquella cosa és en veritat, que només s'aconsegueix després d'un atent examen de la mateixa o un coneixement de nivell superior. L'aparença es considera clàssicament coneixement incomplet i superficial, en contraposició a la realitat, o coneixement veritable i profund, i la distinció sol fer-se tant en la vida ordinària, com en la reflexió filosòfica i en l'enfocament científic. D'algú diem que no és en realitat el que sembla ser o, en general, que les coses no són el que semblen a simple vista, relacionant l'aparent amb l'experiència de la percepció, i significant que arribar al fons de la realitat suposa una consideració més atenta i reflexiva del que fem normalment. La història de la filosofia és, en bona mesura, la sèrie de preguntes i respostes, fetes des de diverses perspectives, sobre quées veritablement la realitat, o de què és l'aparent i quina el real i en què estreba la diferència entre una i una altra cosa. La filosofia va començar entre els presocràtics com a investigació de la veritable substància –l'element primer, la physis– que es manifestava a través de la diversitat del múltiple i que donava raó de la seva constant canvi. Als qui es van dedicar a aquesta activitat reflexiva els va anomenar Aristòtil «els primers que van filosofar». El mite de la caverna de Plató és una al·legoria de la condició en què es troben els homes, que, apegats al sensible, tendim a confondre l'aparent amb el real, i del fet que només l'adquisició de l'autèntic saber, a través d'una ascensió dialèctica, ens dóna a entendre que «conèixer» consisteix precisament a no confondre la foscor amb la llum i a saber distingir l'ombra o còpia de la realitat de la qual depèn. La metafísica, branca principal de la filosofia al llarg de la seva història fins que va entrar en crisi amb el període de la Il·lustració, ha consistit tradicionalment en l'intent d'explicar la raó de la diferència entre aparença i realitat i la causa d'aquesta dicotomia. El racionalisme ha posat en relleu que només per la raó coneixem en realitat les coses, àdhuc les sensibles, mentre que l'empirisme ha destacat que només el sensible és objecte de veritable coneixement. Amb la filosofia crítica de Kant, que fon racionalisme i empirisme en una mateixa activitat de coneixement (transcendental), remet l'oposició entre aparença i realitat i es produeix un canvi radical de perspectiva en fer definitiva la distinció entre fenomen (aparença) i cosa en si: no és que siguin enganyoses les aparences, és que són l'únic objecte possible de coneixement de la raó teòrica; l'«en si» està més enllà del nostre conèixer i només pot ser pensat o aconseguit per la raó pràctica. A partir d'aquest moment, la metafísica indaga, més que en la realitat situada més enllà de l'experiència, en la possibilitat de conèixer l'experiència. No falten tampoc sistemes filosòfics que inverteixin la relació aparença-realitat, reduint a la primera tot el possible abast de l'enteniment humà i el veritable sentit del que s'entén com a real; així fa Nietzsche, per exemple.

En teoria de l'art, l'aparença no s'oposa com una percepció incompleta a l'objecte bell que pogués estar més enllà d'ella; l'aparença és la característica estètica. El bell és aparença, imatge, forma que es percep immediatament pels sentits i l'art no busca una altra realitat més enllà de l'aparença, a la qual exalta i conrea.