Actes fallits

En la psicoanàlisi de Freud reben aquest nom (Fehlhaundlungen) els lapsus o les equivocacions (en parlar –Versprechen–, escriure –Verschreiben–, llegir –Verlesen–, o oir –Verhören–), els oblits de noms de persones o llocs ben coneguts pel subjecte, l'extraviament d'objectes i, en general, els diversos errors de petita magnitud que la majoria de les persones atribueixen a la casualitat (vegeu la citació). No obstant això, aquestes equivocacions, errors o oblits no són, segons les tesis causals i deterministes de Freud, fruit de la mera casualitat o de l'atzar, sinó que responen a pressions de l'inconscient sobre la vida conscient (vegeu la citació). En la seva Psicopatologia de la vida quotidiana (1904) Freud estableix un nexe d'unió entre els actes fallits i l'inconscient, així com una relació entre aquests actes fallits i diversos mecanismes de defensa o mecanismes substitutoris de la satisfacció. Aquesta connexió li va ser suggerida per la seva anàlisi dels somnis i per l'estudi de la formació dels símptomes en pacients neuròtics, la qual cosa prova, segons Freud, que l'activitat inconscient no només es manifesta en els somnis, sinó que hi ha abundants mostres d'ella en la vida diürna. D'altra banda, la semblança de la connexió causal entre la formació dels actes fallits i la formació dels símptomes neuròtics difumina la rígida barrera entre salut mental i malaltia mental que tan en voga estava a principis de segle i que Freud va contribuir decisivament a relativitzar.