A priori / a posteriori

(del llatí «anteriorment» i «posteriorment»)

Des del s. XVII, s'aplica a dues classes diferents d'enunciats, quan es considera la manera com arribem a saber la seva veritat. Són a priori aquells enunciats la veritat dels quals s'origina en la mateixa raó, mentre que són a posteriori aquells la veritat dels quals procedeix de la seva concordança amb l'experiència. A priori significa, per tant, amb anterioritat a l'experiència, o independentment d'ella, no en sentit psicològic, sinó en sentit lògic: no és necessari recórrer a l'experiència per a conèixer que un enunciat és veritable. A posteriori significa amb posterioritat a l'experiència. Els enunciats la veritat dels quals es coneix independentment de l'experiència, per només la raó, són al mateix temps enunciats necessàriament veritables (no poden ser falsos i el seu oposat és una autocontradicció), mentre que els enunciats la veritat dels quals es coneix mitjançant el recurs a l'experiència són enunciats contingentment veritables (poden ser falsos i el seu oposat és igualment possible).

Així doncs, el necessari pot conèixer-se a priori, mentre que el que és contingent només es coneix a posteriori. No és necessari recórrer a l'experiència per a saber amb certesa que «si algú és solter, llavors no està casat», n'hi ha prou amb conèixer només el significat dels termes, mentre que per a saber si hi ha «solters infeliços» és necessari recórrer als fets.

__I. Kant__

Kant (veg. citació) va relacionar aquesta distinció amb la seva pròpia entre analític/sintètic, admetent que els analítics són a priori i els a posteriori són sintètics, però que, a més, existeixen els judicis sintètics a priori (veg. exemple). Amb l'excepció de Kant, sol mantenir-se que els enunciats analítics són a priori i els sintètics a posteriori. No obstant això, M. Bunge sosté la possibilitat d'enunciats analítics i a posteriori i S. Kripke afirma que no coincideix la distinció a priori / a posteriori amb la de necessari / contingent.

(veg. text).