Modernisme

Sota aquest terme se sol entendre qualsevol manifestació apreciativa i valorativa de el modern, o nou. A finalitats del segle XIX i principis del XX es va denominar modernista a tot un corrent arquitectònic, artística i literària. De fet, el terme «modernisme» entès en aquest sentit va ser especialment aplicat a Espanya i va adquirir la seva major expressió a Catalunya. A França o Anglaterra es va conèixer més aviat com «Art Nouveau», o «Modern Style». Però, paral·lelament a aquest moviment artístic, es va desenvolupar, sota aquest nom, un corrent filosòfic en el si del catolicisme, especialment a França i a Itàlia, que desenvolupava aspectes de filosofia de la religió sota la influència de la filosofia de l'acció. Aquest moviment va ser condemnat oficialment per l'Església en 1907, a través de l'encíclica Pascendi del papa Pío X (que va condemnar també el moviment oposat o integrisme).

En el si de la filosofia d'orientació catòlica van ser denominats modernistes alguns autors que es van caracteritzar tant per adoptar posicions polítiques en favor de les classes socials més desfavorides, com per oposar-se al boato i privilegis del clergat. Però en el terreny estrictament teòric es caracteritzaven per un cert historicisme aplicat als continguts dogmàtics del catolicisme. Criticaven l'aspecte dogmàtic i institucional de la creença religiosa, i concebien els dogmes religiosos, en general, i especialment els dogmes cristians, com a meres expressions simbòliques que han d'entendre's alegóricamente. Per a ells, és el context històric en el qual van aparèixer els dogmes el que els confereix el seu contingut. Per això, no són expressió de veritats eternes, sinó de necessitats històriques i socials, i la veritat mateixa es manifesta i desplega com un procés històric. Manifestaven també certa tendència cap a l'inmanentisme. S'han considerat modernistes en aquest sentit autors com I. Boutroux (merament com a precursor), Ollé-Laprune, el seu deixeble M. Blondel, Lucien Laberthonière, Alfred Loisy, i el bergsoniano Edouard Li-Roy que va intentar una síntesi del modernisme amb la filosofia de Bergson.