Autocontradicció
De Wikisofia
La revisió el 10:20, 25 feb 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "<div aneu" a "<div id")
Enunciat necessàriament fals. Un enunciat és necessàriament fals quan és la negació d'una veritat analítica. Atès que les veritats analítiques poden ser simplement analítiques (explícites o implícites) o bé tautológicas, les seves negacions es classifiquen de manera semblant: autocontradicciones analítiques, que ho són per raó del seu significat (veure exemple 1), i autocontradicciones lògiques, que ho són per la seva forma lògica (veure exemple 2).
Comet autocontradicció, d'altra banda, aquell que accepta unes premisses i rebutja la conclusió vàlidament deduïda d'elles, o bé qui accepta premisses que impliquen una contradicció.
Per a un enunciat autocontradictorio no hi ha cap interpretació de les seves lletres d'enunciat que ho faci veritable. A més, de la forma [math]\displaystyle{ P\wedge¬P }[/math], paradigma d'un enunciat autocontradictorio, pot deduir-se vàlidament qualsevol altre enunciat, però en cap cas tal deducció vàlida pot garantir la veritat de la conclusió (veure exemple 3).
«Aquest nen és tot un home» és una autocontradicció semàntica explícita, només justificable metafòricament.
«L'aigua bull a 80 graus a nivell del mar» és una contradicció implícita, negació d'una veritat implícitament analítica; la que el punt d'ebullició de l'aigua -en condicions normals- és, per definició, 100 graus centígrads.
«Viu sense viure en mi», equivalent a «viu i no viu», «p i no-p», és una autocontradicció formalment falsa.
Si se suposa:
«Estudi i no estudi. Per tant aprovo», on p = estudio, ¬ p = no estudi i r = aprovo, és fàcil demostrar que la conseqüència -aquesta o qualsevol una altra- es dedueix vàlidament (però inútilment, perquè en cap cas té garanties de ser veritable):
Veure paradoxes de la implicació material.