Georg Lukács

Filòsof i crític estètic hongarès. Va néixer a Budapest, ciutat en la qual va iniciar els seus estudis, que posteriorment va ampliar a Berlín (on va ser deixeble personal de Simmel ) i en Heidelberg (en el cercle de I. Durkheim, on va travar una inicial amistat amb Karl Mannheim). També va estar molt influenciat per la tradició de la «filosofia de l'esperit» de Dilthey . Fruit d'aquesta influència són les seves primeres obres, impregnades d'un cert pessimisme: El drama modern, 1908; L'ànima i les formes, 1911 i Teoria de la novel·la, 1916. Però aquesta primitiva orientació va canviar radicalment en 1917, època de la revolució bolxevic. Llavors es va afiliar al partit comunista hongarès i va adoptar el marxisme, del que seria un dels seus més importants teòrics. Va ser ministre d'Educació al primer govern socialista de Béla Kun i, a partir de 1945, va ser professor a la universitat, creant-se entorn d'ell l'anomenada escola de Budapest (Agnes Heller, György Màrkus). En 1958 va ser deportat a Romania, expulsat de la universitat i del partit comunista per haver participat a l'efímer govern d'Imre Nagy de 1955, oposat a les directrius soviètiques. Posteriorment va ser readmès en el partit i a la universitat, però en una posició marginada.

Com a teòric marxista destaca la seva obra Historia i consciència de classe, publicada en 1923, en la qual aprofundeix l'estudi de les nocions de reificació, reificació o objectivació, i en la d'alienació o alienació. ja que, segons el marxisme, la història és la història de la lluita de classes i, segons Lukács, el motor d'aquesta lluita de classes és la consciència de classe, aquesta apareix com el veritable subjecte de la història. D'aquesta manera Lukács va defensar una noció de la consciència de classe que mantenia una certa semblança amb la noció d'Esperit o Idea en Hegel, la qual cosa va ser motiu de crítica per part dels defensors de les tesis més «ortodoxes» i menys hegelianizantes del marxisme. En l'etapa actual de la història -afirmava- només hi ha pròpiament consciencia de classe proletària, i la burgesia i els seus teòrics es veuen obligats a emmascarar les contradiccions socials reals i a mistificar la realitat, de manera que les ciències socials desenvolupades pels teòrics burgesos són només formes d'ideologia mistificadora. Entre les formes mistificadoras Lukács destacava l'existencialisme, al que es va oposar, en oberta polèmica contra Sartre i Heidegger.

La seva concepció hegelianizante del marxisme la va prosseguir amb la seva obra El jove Hegel i els problemes de la societat capitalista (1948), on examina l'evolució del pensament d'Hegel i les primeres formulacions de la seva filosofia relacionada amb els ideals emancipadores de la revolució francesa, i defensa que el marxisme té la necessitat de preservar l'herència revolucionària que es troba en determinades formulacions de l'hegelianisme, emfatitzant la vinculació de la dialèctica hegeliana amb la dialèctica marxista que, encara que aquesta sigui una inversió del punt de vista idealista hegelià i s'interpreti de forma materialista, segueix mantenint el nucli originari i potencialment subversiu de la dialèctica d'Hegel.

En L'assalt a la raó (1954) va estudiar l'irracionalisme que, segons ell, era la forma fonamental de la ideologia burgesa, i efectua un estudi crític de tota la filosofia de finals de segle XIX i començaments del segle XX.

Com a teòric d'estètica, va ser un fervent defensor del realisme socialista. Entenia l' art com a reflex de la realitat social històricament determinada, i li assignava la missió de servir a l'autoconsciència de la humanitat. L'art ha de ser estudiat a partir de les categories d'anàlisis del materialisme històric, en la seva relació dialèctica amb les formacions socials i les condicions reals existents. D'aquesta manera, es poden desentranyar aquells aspectes de l'art d'origen burgès mistificador que amaga la veritable naturalesa de la societat, convertint-se així en un instrument ideològic de la classe dominant, i al que cal contraposar el realisme socialista.

Altres obres destacables de Lukács són: Moses Hess i els problemes de la dialèctica idealista (1926); Thomas Mann (1949); Assajos sobre el realisme (1956); Existencialisme o marxisme? (1948) i Estètica, (4.vols. 1963).