Johann Gottlieb Fichte



Filòsof idealista alemany, nascut a Rammenau (Oberlausitz), en una família molt humil i només gràcies a la protecció del baró von Militz -a qui va mostrar la seva intel·ligència repetint-li de memòria el sermó que no havia pogut sentir per arribar tard als oficis religiosos- pot iniciar els seus estudis en Pforta, i prosseguir-los després en Jena i Leipzig, cursant la carrera eclesiàstica. Mort el seu protector en 1784, abandona la universitat i es guanya la vida fent classes privades en Zurich i Leipzig. En 1790, posat en la necessitat d'explicar la filosofia de Kant a un alumne, aprofundeix en la lectura de les Crítiques kantianes, i sorgeix així la seva orientació filosòfica decisiva.

Estant a Varsòvia, sempre en el seu treball com preceptor, escriu Assaig d'una crítica de tota revelació, obra que entusiasma a Kant, a qui la dóna a llegir a Königsberg. La publicació d'aquesta obra, atribuïda al principi a Kant, per haver estat publicada sense nom, el va fer famós. En 1794 inicia les seves classes a la universitat de Jena, substituint al kantià Reinhold. Publica llavors Fonaments de tota la doctrina de la ciència (1794-1795), la seva obra principal, base de la seva filosofia, de la qual n'hi ha fins a vuit versions diferents. Les obres morals d'aquest període, Fonaments del dret natural (1796) i Sistema de la moralitat (1798) i, especialment, l'article Sobre el fonament de la nostra fe en la providència divina (1798), en les quals identifica a Déu amb l'ordre moral, fan recaure sobre ell l'acusació d'ateisme i donen lloc al que es coneix amb el nom de la «disputa de l'ateisme» (Atheismusstreit), causa de la seva destitució de la càtedra que ocupava. Es trasllada a Berlín on entra en contacte amb el romanticisme alemany i coneix a Schleiermacher. Publica llavors (1800), com a obres de divulgació del seu pensament filosòfic, L'estat comercial tancat i Informe més clar que el sol sobre l'essència de la més recent filosofia, i Destinació de l'home,obra en la qual ja s'albira la seva nova orientació filosòfica. Corregeix de nou la seva Doctrina de la ciència (1801,1804)i publica Els trets fonamentals de l'època present (1804-1805), assaig de filosofia de la història. En 1805 és nomenat professor de la universitat d'Erlangen, on escriu sobre filosofia de la religió (Instruccions per a la vida feliç, 1806), defensa els ideals de la revolució francesa i aixeca els ànims dels seus derrotats compatriotes, exaltant el nacionalisme germànic (Discursos a la nació alemanya, 1807-1808). Es trasllada a Berlín, on, recentment fundada la seva universitat, és nomenat professor de filosofia i després primer Rector. Mor a conseqüència d'una epidèmia de tifus, seqüela de la guerra.

Racionalista primer, com era propi de la seva època a Alemanya, influïda doctrinalment per Spinoza i Leibniz, la lectura de la Crítica de la raó pràctica de Kant li dóna la clau del seu futur sistema. Li subjuga la idea d'una voluntat absolutament lliure. Opina de Kant que exposa l'autèntica filosofia, però que no aconsegueix desenvolupar-la. La que ell considera autèntica l'exposa en la seva Doctrina de la ciència. A través del concepte de llibertat, o racionalitat pràctica, troba la manera d'eludir l'escissió que, al seu judici, Kant no sap superar, entre llibertat i naturalesa, raó teòrica i raó pràctica, fenomen i cosa en si. Tota filosofia és la recerca d'un primer fonament absolut del saber humà, i aquest fonament es dóna, sense més, i no pot ser ni demostrat ni determinat; només pot reflexionar-se sobre el mateix. El fet de buscar aquest fonament revela que el principi absolut està en el mateix pensament. El anàlisi del pensar dóna a entendre que llibertat absoluta i saber incondicionat són el mateix; ambdues coses són aspectes de la mateixa raó autònoma. Res és absolutament lliure sinó el pensar, res arriba a ser sinó pel pensament. L'anàlisi dels primers principis lògics permet arribar a la mateixa conclusió. A = A només és veritat quan existeix el seu supòsit: el subjecte que ho pensa, lloc on és veritable el judici, ja que realment en ell succeeix que jo = jo. El pensar és subjecte i el subjecte és, abans de res, acte. És el «jo pinso» de Kant, que «ha d'acompanyar tota representació; Fichte ho anomena «jo pur», o el «jo en si» i, ja que no pot identificar-se amb un jo empíric i està present en tots els yoes, és transcendental, és la primera realitat, és el jo absolut. En pensar-se a si mateix, en afirmar «jo sóc» en total identitat amb si mateix, posa en practica una intuïció pura, que constitueix el punt de partida per pensar la realitat. El seu desenvolupament és el mètode dialèctic. El desplegament del mètode és la raó teòrica.

Aquest mètode es caracteritza pels tres principis bàsics de tesis, antítesis, síntesis, que corresponen als tres moments dialèctics successius de: posició del jo, negació del jo i síntesi entre la posició i la negació.

La tesi enuncia el primer principi de la teoria de la ciència: «El jo es posa a si mateix»; la primera realitat apareix com jo (és el principi d'identitat). Però no pot existir un jo sense el límit que li imposa un no-jo, com no existeix un subjecte sense objecte. D'aquí que hagi d'existir un segon principi.

L'antítesi enuncia el segon principi:«Al jo se li oposa absolutament un no-jo». També pot veure's això en l'anàlisi del principi de no contradicció: «no-A no és igual a A», que pot deduir-se lògicament de «A=A». De la mateixa forma, el segon principi (condicionat) es dedueix del primer (incondicionat). A la consciència, al jo, se li oposa necessàriament, com a objecte, el no-jo. La contraposició d'aquests dos principis reclama una síntesi; en cas contrari, el pensar seria impossible.

La síntesi presenta el tercer principi: «Jo oposo en el Jo al Jo divisible un no-Jo divisible», això és: Jo (transcendental) oposo en el Jo (consciència) al Jo divisible (al jo empíric) un no-Jo divisible (la naturalesa). Jo empíric i naturalesa es limiten, o determinen, l'u a l'altre; el que un és, no ho és l'altre, però dins d'una identitat, perquè un és el que l'altre no és.

Així, dialècticament, sorgeixen el jo pur, el jo empíric i la naturalesa: el jo pur no és cap ser absolut superior diferent del jo empíric, excepte quan és la seva pròpia condició de possibilitat; el jo empíric i la naturalesa (el no-jo), en la seva antítesi o oposició per la qual es determinen mútuament, donen lloc a dos ordres de realitat: a) quan el jo està determinat pel no-jo, a la raó teòrica; b) quan el jo està determinat al no-jo, a la raó pràctica.

Conèixer és, en efecte, sentir-se afectat per un objecte quan diferent d'un mateix; com si el no-jo limités al jo; coneixem «l'altre» i conèixer-ho és la seva determinació (sobre nosaltres); pròpiament, el jo construeix a priori el no-jo per poder pensar-ho com a objecte.

Hi ha una altra forma de posar el no-jo per part del jo: l'activitat moral. En ella l'objecte, la naturalesa, el no-jo, és posat per poder sentir la seva resistència, per mostrar-se finit i poder ser, en definitiva, un jo; d'una altra manera, un jo sense oposició, sense obstacle que vèncer, deixaria de ser el que és i seria alguna cosa absolutament indefinit (o fins a un concepte contradictori, com jutja Fichte que és el concepte de Déu). Vèncer l'obstacle per sentir la seva resistència, per poder ser un veritable jo, no significa més que el que s'experimenta en l'obligació moral: la tasca de fer que el sensible es governi pel intel·ligible, o l'impuls per la raó, o la naturalesa per la moralitat, que és la missió i el sentit de la llibertat. En última instància, segons Fichte, existeix naturalesa -el jo posa el no-jo- perquè existeixi l'ordre moral. La idea de Kant sobre que «només l'ésser finit és moral» (en oposició a la santedat infinita) es converteix en Fichte en només amb la moral expressa l'home la seva essència finita.

Amb la moral desapareix la idea d'un Déu personal infinit per convertir-se en el mateix ordre moral al fet que se sent obligat l' home. Déu és la idea reguladora de l'ordre moral, l'esforç infinit per arribar a ser moral: «cadascun ha d'arribar a ser Déu fins a on li sigui possible».

En l'última part de El sistema de la doctrina moral (1798), afegeix a aquesta moralitat fichteana, que sembla obra exclusiva d'una sola consciència, la presència dels altres homes -els altres yoes empírics. La llibertat, a la qual tendeix l'actuació moral, només és possible juntament amb la llibertat de tots. La moral es relaciona, així, amb la teoria del dret i de l'Estat. A més de la comunitat estatal i de l'eclesiàstica, Fichte parla d'una comunitat de doctes, a saber, la que posa en pràctica d'una manera conscient aquesta exigència de llibertat i la reivindica enfront de l'Església i a l'Estat, i càrrega amb la tasca de ser educadora de la resta de la societat.

L'última fase de la filosofia de Fichte, que s'inicia després de l'acusació d'ateisme, està marcada sobretot i gairebé exclusivament per la idea de Déu. La destinació de l'home (1800) i Instrucció amb vista a la vida joiosa (1806) són les obres més representatives d'aquest període. Aquestes obres semblen negar el construït fins a aquest moment per la Doctrina de la ciència -no és possible conèixer res, no existeix res, no hi ha cap veritat absoluta- i Fichte emprèn una orientació mística. Identifica a Déu amb l'absolut, l'ésser absolut, i a l'home ho declara una mera existència.

• Bibliografia:Obres de J.G. Fichte