Testament, Antic i Nou

Col·lecció de llibres, que constitueixen la Sagrada Escriptura, o Bíblia hebrea i la Bíblia cristiana, segons la determinació del cànon dels llibres sagrats. L'Antic Testament (παλαιά διαθήκη, palaiá diathéke, antiga aliança), comprèn històricament el període de temps que transcorre des del pacte, o aliança, de Yahvéh amb Abraham, fins al naixement de Jesucrist, i està format pels llibres històrics, és a dir, llibres de la Torà, o llei d'Israel (Pentateuc), profètics (Josuè, Jutges, Samuel i Reis), hagiogràfics (Rut, Ester, Esdres-Nehemies, Cròniques) i deuterocanònics, només reconeguts pel cànon cristià (Tobies, Judit, Ester 10,4-6 i Macabeus); els llibres sapienciales (Job, Salms, Proverbis, Eclesiastés, Càntic dels càntics, Saviesa i Eclesiàstic), i els llibres profètics (vegeu gràfic). Contenen aquests llibres el que es considera la revelació de Déu, Jahvè, a Israel i la resposta d'aquest poble, considerat escollit, als designis divins de salvació.

El Nou Testament (καινή διαθήκη, kainé diathéke), expressió que significa «nova aliança», és la Bíblia pròpiament cristiana, que conté la part de la història de la salvació que correspon a la vida, mort i resurrecció de Jesús i al testimoniatge de fe dels apòstols i primers deixebles. Abasta 27 escrits admesos com a canònics: els quatre evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan, i les cartes o epístoles de Pau, Jaume, Pere, Joan i Judes, juntament amb els Fets dels apòstols i l'Apocalipsi o revelació (veure gràfic).

«File:Noutestament.PNG]</br></br>'"`UNIQ--nowiki-00000000-QINU`"'</br>[[Has Tag» conté un caràcter «[» llistat com a part d'una etiqueta de propietat i que s'ha classificat llavors com a no vàlid.