Contracte social

Convenció entre individus, per la qual, de forma tàcita o expressa, determinen renunciar als drets naturals per a constituir-se en subjectes de drets civils. Al llarg de la història, han existit diverses versions de la idea d'un contracte social, mitjançant el qual els homes es constitueixen en societat i funden l'autoritat pública; són les diferents teories contractualistes o teories del contracte social. Els primers rudiments de teoria contractualista es deuen als sofistes; Aristòtil atribueix al sofista Licofrón (s. IV) l'aplicació del caràcter convencional de la llei també a la fundació de la comunitat política. Durant l'edat mitjana, les relacions entre senyors i vassalls es determinen mitjançant idees contractualistes, si bé la voluntat del senyor representa d'alguna forma a la voluntat divina, segons el principi medieval que el poder ve de Déu. D'aquest fons contractualista sorgeixen les teories pròpiament contractualistes, que proliferen entre el Renaixement i el s. XVIII; els seus defensors més notables són Grocio, Pufendorf, Hobbes, Locke i, sobretot, Rousseau. Grocio i Pufendorf parteixen del dret natural, i suposen un contracte pel qual els homes deixen l'estat de naturalesa i constitueixen l'estat civil; Pufendorf precisa que es tracta de dos contractes: un primer pacte d'unió, del que sorgeix la societat civil, i un segon pacte de submissió, pel qual es confereix poder a l'Estat de governar a la societat. Hobbes part d'una anàlisi individualista de la naturalesa humana i de la suposició d'un estat de naturalesa en el qual l'home és enemic per a l'home; el contracte és necessari per a donar seguretat a l'home i la forma d'obtenir-la és la constitució d'un tercer, resultat del pacte i no sotmès a pacte, l'Estat com a poder absolut. Per això elimina el segon pacte de submissió, per a posar la teoria del contracte al servei de la seva idea absolutista.

Locke, que no comparteix la suposició del homo homini lupus de Hobbes, no necessita el poder absolut i fon, en el mateix acte de posar-se d'acord, els dos resultats dels pactes que parlava Pufendorf: la comunitat social i el govern de la majoria (veg. text).

La teoria del contracte social de Rousseau, el pacte social, amb totes les seves foscors i imprecisions terminològiques, tanca una exaltació de la sobirania popular i una trucada al caràcter constitutivament moral de la societat. Sent la societat tant l'origen de la desigualtat humana com l'única possibilitat de llibertat, només queda el camí d'interpretar d'una altra forma tots aquests termes, és a dir, canviar la substància del pacte, convertint-lo, d'hipòtesi jurídica, històrica o no, en un ideal de moralitat, expressat en el concepte de «voluntat general». Aquesta fa possible el pacte; la sobirania del poble és el seu resultat.

John Rawls, en la seva obra Teoria de la justícia (1971), recorre a una versió actualitzada de la teoria del contracte social, com a fonament de la societat democràtica, vist, segons ell, el fracàs d'intentar fonamentar-la en una moral excessivament utilitarista. La societat suposa, d'una banda, conflicte constant d'interessos i, per l'altre, voluntat de mantenir uns principis –els «principis de justícia»– que tant individus com institucions públiques accepten amb vista al manteniment de la societat. Aquests principis són resultat, no d'un pacte inicial, sinó d'una situació o posició inicial, que el substitueix; suposada aquesta situació inicial, cal imaginar quins principis, respecte de la llibertat i la desigualtat humanes, estan disposats els individus, lliures i racionals, a acceptar per al seu propi bé (veg. text).

Les teories contractualistes, en general, amb el constructe del pacte social, pretenen, més que una explicació de l'origen històric del poder públic, una justificació ètica de la seva permanència com poder que està per sobre d'individus lliures i iguals, en els qui resideix en última instància la sobirania.