Différance

Jacques Derrida

Concepte central de la recusació derridiana del logocentrisme i del seu programa de la desconstrucció. Va ser encunyat pel mateix Derrida i el seu significat deliberadament ambigu el fa poc menys que impossible de traduir. De fet «différance» prové del verb francès différer que significa al mateix temps «posposar» i «ser diferent de». Així Derrida invoca els dos sentits de «différance» per a descriure dues circumstàncies que concorren en tot discurs. La primera és que en un text qualsevol tot element està relacionat amb altres elements. La segona és el requisit tan eminent com banal que ha de ser radicalment diferent d'ells. Constata, en definitiva, que un element qualsevol d'un text mai se sosté en la plenitud d'una presència. La seva comesa depèn sempre del vincle que manté amb altres elements del mateix text. Però, per descomptat, Derrida mai deixa de tenir en compte que si aquest element del text existeix és perquè es diferencia radicalment dels elements restants. No té sentit, per tant, desplaçar a l'escriptura el caràcter conclusiu que el paradigma fonocèntric assignava a la paraula. Cap element de l'escriptura no pot aspirar a cap privilegi, perquè depèn tant d'aquells elements dels quals difereix com d'aquells elements als quals posposa. Per totes aquestes raons, Derrida s'absté acuradament d'atribuir a l'escriptura l'hegemonia que el fonocentrisme localitzava en el signe oralment expressat.

En realitat, la intenció de Derrida és demostrar que la dicotomia entre paraula i escriptura –i, per extensió, tota dicotomia que aspiri a un caràcter absolut– només pot ser mantinguda si es menysprea un fet fonamental. Cal ignorar en tal cas, efectivament, que els termes d'aquesta oposició se sostenen entre si. Si bé mai arriben a coincidir del tot, no només es troben referits l'u a l'altre sinó que, de fet, es necessiten recíprocament. Fins i tot es podria afirmar que cadascun d'ells, en certa manera, consisteix parcialment en l'altre. Assenyala Derrida referent a això que justificar la funció dominant d'un terme comporta una violenta acció repressiva sobre el terme que es pretén postergar. Un exemple d'aquesta subordinació l'aporta la tradició metafísica, compromesa amb dicotomies tan il·lustres com les de realitat/aparença i sensible/intel·ligible. La complaença metafísica en les polaritats, precisament, indica per Derrida la voluntat d'alterar la realitat per mitjans repressius. Per això rebutja les oposicions binàries tradicionals, o el que ve a ser el mateix: col·loca l'escriptura en el centre de la seva preocupació filosòfica. De fet Derrida defensa una peculiar noció de realitat. Convida a concebre-la com un entramat de relacions on l'absència i la «différance» són com a mínim tan importants com la presència. És a dir, que la realitat apareix desproveïda de qualsevol indici de «centre». Segons Derrida aquest descentrament immunitza contra les dicotomies, sempre indesitjables encara que pretenguin esclarir o legitimar. Al cap i a la fi les referències a un eventual centre totalitzador, com li sembla que demostra la tradició metafísica, han estat sempre perilloses. Quan s'assenyala un suposat centre, creu el nostre autor que subreptíciament s'està justificant una unitat.

Segons Derrida, per tant, l'enigmàtica energeia que fa possible el llenguatge resideix en la «différance». Però aquesta no mobilitza el llenguatge com ho faria una determinació exterior. Els seus efectes, per exemple. no són comparables als de la veritat en el model logocèntric. I molt menys la «différance» equival a un origen. En tot cas seria un paradoxal «origen antioriginari» perquè, com adverteix Derrida, mai podria ser ni ple ni unificat (veg. text de Derrida). Aquest hipotètic «no-origen», per contra, seria estranyament divers i articulat. Sobretot caldria concebre-ho com «posposedor» i, al mateix temps, «diferenciador» -mobilitzant d'aquesta manera els dos significats de différer- de les diferències que són precisament el llenguatge. En realitat, Derrida manté que la «différance» produeix els efectes de diferència i que, per tant, no és aventurat identificar-la com l'energeia que en definitiva equival al mateix llenguatge. També ha procurat mostrar al llarg de la seva copiosa producció metafilosófica que totes les instàncies del discurs, sense cap excepció, s'integren en aquest joc de diferències. Mai cap prestació lingüística, per tant, no podrà eludir la «différance». Però aquesta constatació no impedeix a Derrida contemplar amb pessimisme el destí filosòfic de la «différance». Assenyala que amb freqüència l'impuls desconstruccionista transigeix amb les premisses logocèntriques davant la inquietant labilitat teòrica d'aquesta noció. En conclusió, és oportú advertir que el mateix terme «différance» il·lustra amb una extrema brillantor la tesi derridiana que l'escriptura de cap manera reprodueix la paraula. Únicament en la forma escrita d'aquest terme és possible advertir la diferència que existeix entre les paraules différance i différence, aquesta última d'ús habitual en la llengua francesa. La discrepància de les formes escrites, efectivament, no reflecteix cap distinció en les corresponents formes parlades.

Vegeu Derrida, deconstrucció, logocentrisme, trace i Derrida: la petjada com a origen del sentit.