De dicto, de re

(en llatí, sobre el que s'ha dit o sobre el llenguatge i sobre la cosa, respectivament)

Distinció, d'origen medieval que s'estableix sobre dues possibles maneres de parlar, pensar, o creure sobre alguna cosa, en la mesura que es manifesten en un enunciat que, per l'ús de determinats verbs, com saber, creure, opinar, sostenir, afirmar, voler, dubtar, etc., resulta ambigu. L'ambigüitat, en aquests casos, és de tipus semàntic o de tipus lògic.

L'ambigüitat semàntica prové que, amb frases construïdes amb aquests verbs que expressen una creença o una actitud proposicional, resulta possible una doble interpretació. Així, en «Anna creu que l'home que li envia flors cada 23 d'abril és un antic company d'escola», es pot dubtar sobre si l'expressió «l'home que li envia flors cada 23 d'abril» denota a algú a qui Anna coneix realment i de qui pensa que és antic company d'escola (interpretació de re, perquè la creença versa sobre l'home que coneix realment), o bé no denota a ningú conegut per Anna i aquesta pensa que només el seu antic company d'escola és capaç d'enviar-li flors cada any (interpretació de dicto, perquè la creença versa sobre la frase i la connexió de tots dos conceptes).

De re, de dicto en la filosofia contemporània

La distinció de re/de dicto, aplicada a les atribucions de creença, va ser introduïda per Quine (1956) per tal de recollir aparents ambigüitats en aquesta mena d’atribucions. Imaginem que l’Anna creu que el seu nou veí treballa de nit a un hospital, i que, encara que l’Anna, de fet, ho ignora, aquest veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. Sota aquests supòsits, és clar que jutgem vertader l’enunciat següent, el qual expressa una atribució de creença a l’Anna:

(1) L’Anna creu que el nou veí treballa de nit a un hospital

El que potser no és tan clar és què cal dir sobre el valor de veritat de (2):

(2) L’Anna creu que el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva treballa de nit a un hospital

Per un costat, atès que l’Anna no creu que el nou veí sigui el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, sembla que (2) és falsa. Per un altre, també sembla plausible interpretar (2) de manera que afirmi que hi ha un individu (aquell que, de fet, resulta ser el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva) del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. En aquesta segona interpretació, (2) resulta vertadera. La primera interpretació de l’atribució de creença (2) és la que Quine anomena de dicto; la segona és la que anomena de re.

Un criteri estàndard per distingir els dos tipus d’atribucions és de l’opacitat referencial. Un enunciat que expressa una atribució de creença és referencialment transparent si el resultat de substituir dins de la clàusula que segueix al verb epistèmic qualsevol terme singular per un altre que designa el mateix objecte en preserva el valor de veritat; i és opac en cas contrari. Els enunciats que expressen atribucions de creença de dicto són referencialment opacs, mentre que el enunciats que expressen les atribucions de creença de re són referencialment transparents.

Suposem que interpretem (1) com una atribució de creença de re; és a dir, com afirmant que hi ha un únic x tal que x és el nou veí i del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. Aleshores, com que el nou veí també és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, podem concloure que hi ha un únic x que és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa de l’Anna del qual l’Anna creu que treballa de nit a un hospital. Per tant, (2), entesa com a atribució de re, és vertadera.

Vegem-ho amb més detall. Podem formalitzar les interpretacions de re de (1) i (2) de la manera següent:

(1r) Hi ha un únic x tal que x és el nou veí i l’Anna creu de x que x treballa de nit a un hospital

(2r) Hi ha un únic x tal que x és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa i l’Anna creu de x que x treballa de nit a un hospital

Observem que, sota el supòsit que el nou veí de l’Anna és també el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva, la veritat de (2r) se segueix de la de (1r), amb independència de si l’Anna creu o no que el nou veí és també el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva. La clau que permet aquesta inferència és que el material descriptiu el nou veí està fora de l’abast de l’expressió ‘creu de x que’ (a diferència de treballa de nit a l’hospital que sí està dins de l’abast d’aquesta expressió).

Suposem ara que interpretem (1) com una atribució de creença de dicto. Una manera d’analitzar aquest tipus d’atribucions consisteix a dir que aquestes afirmen que la relació de creure es dóna entre un subjecte (l’Anna) i un enunciat (‘El nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital’). En aquest cas, encara que el nou veí de l’Anna també sigui el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva i (1) sigui vertader, no podem concloure que és vertader (2), ja que la veritat de (2), en aquest cas, depèn també de si l’Anna creu que el nou veí és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa seva.

Les anàlisis de dicto respectives de (1) i (2) permeten aclarir perquè:

(1d) Creu (Anna, ‘El nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital’)

(2d) Creu (Anna, ‘El propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa treballa de nit a un hospital’)

D’acord amb aquestes formalitzacions, la relació de creença es dóna entre l’Anna i un enunciat. Convé notar que l’expressió ‘el nou veí’ està esmentada i no emprada a (1d). Això fa la substitució d’aquesta expressió per ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’, i per qualsevol altre, inviable. Pensem en l’exemple següent:

(3) ‘París’ té cinc lletres

(4) ‘La capital de França’ té cinc lletres

Tot i que París, de fet, és la capital de França, la substitució del terme ‘París’ pel terme ‘la capital de França’ a (3), que permet obtenir (4), és desafortunada. La raó és, simplement, que el topònim ‘París’ està esmentat, no emprat a (3). Els contextos de menció són característicament opacs. Això és perquè en aquests contextos el valor semàntic (el contingut) d’una expressió esmentada en una cita (<<‘París’>>) és l’expressió mateixa (un topònim) i no el seu contingut habitual (una ciutat europea). Exactament per aquesta mateixa raó, la substitució considerada a (1d) no és permissible.

De manera alternativa, es podrien analitzar les interpretacions de dicto de les atribucions de creença, no en termes de relacions entre subjectes i enunciats, sinó en termes de relacions entre subjectes i proposicions, on les proposicions són els continguts que expressen els enunciats. Així, les formalitzacions de (1) i (2) serien, respectivament:

(1d’) Creu (Anna, la proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital)

(2d’) Creu (Anna, la proposició que el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa treballa de nit a un hospital)

Aquí, el terme a substituir (‘el nou veí’) no està esmentat, sinó emprat, de manera que l’argument anterior que permetia garantir que l’anàlisi proposada respecta l’opacitat referencial de les atribucions de dicto, basat en la distinció entre ús i menció, no s’aplica. Tanmateix, l’expressió ‘la proposició que’ introdueix també un context referencialment opac. Notem que (5) és vertadera, però (6) és falsa, tot i que (6) s’obté de (5) substituint ‘el nou veí de l’Anna’ per ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’, els quals, de fet, denoten el mateix:

(5) La proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital és vertadera en tot món possible en el qual el veí de l’Anna treballa de nit en un hospital

(6) La proposició que el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa treballa en un hospital és vertadera en tot món possible en el qual el veí de l’Anna treballa de nit en un hospital

En aquells mon possibles en els quals el nou veí de l’Anna no és el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa és fals (6). En canvi, òbviament, no hi ha cap món possible en el qual el nou veí de l’Anna treballi de nit en un hospital i la proposició que el nou veí de l’Anna treballa de nit a un hospital sigui falsa.

Una darrera qüestió. Les anàlisis proposades per les atribucions de dicto i de re permeten explicar perquè la primera impressió, quan se’ns demana pel valor de veritat de (2), és que (2) és simplement falsa (i no falsa sota una interpretació), o perquè, encara s’admeti que també hi ha una interpretació de re de (2), es tendeix a pensar que la interpretació principal és la de dicto. La idea és la següent. Si ens fixem en l’estructura sintàctica de (2), l’ordre relatiu de les posicions de l’expressió ‘creu que’ i de la descripció definida ‘el propietari del cotxe que sempre està mal aparcat sota casa’ es correspon amb l’ordre que trobem a l’anàlisi de les interpretacions de dicto (2d o 2d’), on la descripció definida està dins l’abast de l’expressió ‘creu que’. En canvi, per generar la interpretació de re (2r), cal invertir l’ordre relatiu de les seves posicions, fent que sigui l’expressió ‘creu que’ la que estigui dins de l’abast de la descripció, i no a l’inrevés. En aquest cas, no es respecta l’ordre sintàctic aparent de (2). Això explicaria les nostres primeres impressions a l’hora de jutjar el valor de veritat de (2).

Referència

Quine, W.O. (1956): “Quantifiers and propositional attitudes”, Journal of Philosophy, 53: 177–186.