Neohegelianisme

Terme que designa dos diferents moviments de reivindicació de l'idealisme de Hegel que es van produir a la fi del segle XIX i començaments del segle XX. El primer d'ells es va originar a Anglaterra i es va perllongar als Estats Units; l'altre es va desenvolupar a Itàlia.

A Anglaterra aquest moviment va sorgir en oberta oposició a les tendències positivistes, va tenir el seu iniciador en J.H. Sirling (El secret de Hegel, 1865), i es va continuar amb l'obra de Th.H. Green. Però els seus màxims representants van ser B. Bosanquet, T.H. Bradley i J.I. McTaggart. Aquests autors desenvolupen el tema central de l'idealisme hegelià de la identitat del finit i l'infinit i, excepte Bosanquet, van deixar en un segon pla la dialèctica hegeliana. Consideraven que el finit és, per si mateix, irracional, i solament és real en la mesura que l'infinit es manifesta a través seu. D'aquí es derivava una concepció de l'home i de la història a partir de l'absolut. Entre els nord-americans, el neohegelianisme es va iniciar amb W.T. Harris, que va tendir cap a una interpretació religiosa de l'idealisme hegelià, però la seva figura més destacada va ser J. Royce que, sobre la base de la filosofia de l'Estat i del dret de Hegel, va elaborar una teoria sociopolítica destinada a superar els mals del capitalisme.

A Itàlia aquest corrent va sorgir amb A. Vera i B. Spaventa, i va tenir com a màxims representants a G. Gentile i B. Croce, que va tendir a concebre la filosofia de l'esperit hegeliana com un historicisme inmanentista.