Accions

Judicis sintètics a priori

De Wikisofia

La revisió el 13:22, 4 juny 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - priori'']], això és, + priori'']], és a dir,)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
I. Kant

Expressió que aplica Kant al conjunt de coneixements que, d'una banda, són a priori, és a dir, independents de l'experiència i, per un altre, es refereixen a l'experiència, no sent merament explicatius (de les paraules), sinó extensius (del coneixement; veg. text). Kant adopta, en principi la divisió dels judicis, o enunciats, segons les dues classes establertes per aquella època: relacions d'idees i qüestions de fet (Hume), i veritats de raó i veritats de fet (Leibniz). A unes les anomena judicis analítics i a les altres, judicis sintètics. Els judicis analítics són aquells en els quals el predicat pertany al subjecte, o està inclòs en ell, i la veritat del qual pot establir-se amb independència de l'experiència, per simple anàlisi dels seus termes (a priori); comuniquen per aquesta raó un coneixement universal i necessari. El seu fonament és el principi d'identitat; per això es diu que la seva negació és impossible. Els judicis sintètics són enunciats que el seu predicat no pertany al subjecte, i per aquesta raó no està inclòs en ell, i la veritat del qual, o el fet que el predicat es relacioni amb el subjecte, depèn del que succeeix en la realitat (a posteriori), no del significat dels termes; per aquesta raó, constitueixen enunciats anomenats contingents, que no són ni universals ni necessàriament veritables i la seva negació és conceptualment possible. Els analítics, pel fet de ser a priori, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement, són merament explicatius; els sintètics, pel fet de ser a posteriori, són extensius, amplien el coneixement, però no són ni universals ni necessaris. D'aquí dedueix Kant que la ciència ha de fundar-se en una classe intermèdia de judicis: els «judicis sintètics a priori», que són necessaris i universals i alhora amplien el coneixement, perquè són enunciats sobre l'experiència. No haver suposat aquesta tercera classe de judicis va portar a Hume –segons Kant– al seu escepticisme respecte de la ciència newtoniana. Les lleis de la física, segons Hume, no podien ser més que enunciats sintètics (qüestions de fets), basats en el principi de causalitat, de tan precària fonamentació racional, al seu entendre. Per Kant, enunciats com «Tot succés té la seva causa», veritable fonament de tota la ciència natural, no és ni un enunciat merament de raó, com pot ser, per exemple «Tot efecte té la seva causa», fundat en la noció d'«efecte», ni és merament una generalització inductiva feta pel costum, com pot ser, per exemple, «Tots els metalls es dilaten per la calor»; en la noció de «succés» no està inclosa la noció de «causa», i si resulta estrany referir-se a un succés que no sigui causat, la raó és que necessitem entendre els successos com referibles a una causa, de la mateixa manera que necessitem referir-los a una substància, o a un temps i un espai determinats. L'explicació és que tals judicis només són possibles perquè es componen d'intuïcions a priori, o de conceptes a priori. El que mitjançant ells sabem de l'experiencia és, justament, què fa possible a priori l'experiència.

Els «judicis sintètics a priori» són, segons Kant, necessaris en les ciències, però impossibles en la metafísica.