Afàsia

(del grec φάσις, phasis, llenguatge parlat, i la partícula negativa a: privació de la parla) Segons els escèptics grecs, resultat a què porta l'abstenció o suspensió del judici (ἐποχή, epokhé), d'on se segueix primer el silenci (aphasia), o el no opinar sobre res, i després l'ataraxia, o tranquil·litat de l'ànim.

En psicologia, terme utilitzat per l'anatomista francès Broca per a referir-se a una disfunció del llenguatge, que es caracteritza per un trastorn adquirit (i no evolutiu) de la parla, produït per una lesió localitzada en àrees associatives del còrtex cerebral de l'hemisferi dominant (en un 97% de la gent, destra o esquerrana, l'esquerre), amb manifestacions expressives i/o receptives. Es distingeix entre afàsia motora o d'expressió (incapacitat de pronunciar una paraula) i afàsia sensorial o de comprensió (incapacitat de reconèixer una paraula). Una lesió d'origen traumàtic dóna origen a afàsies de divers tipus i gravetat: si es lesiona l'àrea superior (còrtex motor), l'anomenada zona motora del llenguatge, es produeix una afàsia temporal; si es lesiona l'àrea de Broca, en el lòbul frontal esquerre, es produeix una afàsia d'expressió més duradora; si la lesió és a l'àrea de Wernicke, en els lòbuls temporals i parietals, cap a la part posterior de la cissura de Silvio, a l'anomenada zona perceptiva del llenguatge, es produeix una afàsia de comprensió del llenguatge oral i escrit, que pot ser permanent. Hi ha afàsia de conducció, quan es lesiona la zona específica que uneix l'àrea de Broca amb la de Wernicke: el malalt comprèn el llenguatge però no pot expressar-se amb sentit.

Vegeu cervell.

En els gràfics següents s'indiquen algunes de les àrees del llenguatge

(Pres de L. Ancona (dir.), Enciclopèdia temàtica de psicologia, 2 vols., Herder, Barcelona 1980, vol. II, p. 736s)