Desconstrucció

J. Derrida

Es tracta del programa elaborat per Derrida per a destruir el presentisme i el logocentrisme, la tesi central del qual defensa, d'una banda, que la presència del pensament irromp necessàriament en la paraula i, d'altra banda, que el mateix pensament conté tant la presència del sentit com la presència de la veritat. És a dir, pel logocentrisme la paraula re-presenta directament el significat que habita en la ment del parlant, i el principal corol·lari d'aquesta tesi és el prejudici consistent en l'enaltiment tradicional de la paraula en detriment de l'escriptura. Derrida considera la desconstrucció com un gest que és, alhora, estructuralista i antiestructuralista: es tracta de desmuntar l'edifici de la metafísica, del logocentrisme i el presentisme perquè apareguin les seves estructures. Però una vegada aparegudes, es mostren com a ruïnes o com meres estructures formals que res expliquen.

Aquella qualitat re-presentativa és precisament la que li ha estat denegada a l'escriptura. Al llarg de la història només se li ha encomanat la comesa subalterna de representar la mateixa paraula. La possibilitat de re-presentar directament el significat, per tant, li ha estat arrabassada sense contemplacions. En realitat, la subordinació de l'escriptura a la paraula és tàcitament tributària del discurs metafísic tradicional. En ell les idees ocupen una posició de privilegi i l'escriptura és relegada a un rang inferior perquè se la considera una forma degradada de representació.

En bona part el programa descontruccionista derridià prossegueix la senda iniciada per Heidegger en la seva comesa de la destrucció (Destruktion) de la metafísica, però en el sentit d'assumir el procés sencer de la metafísica iniciat en l'ontologia grega, que ha construït el sentit i el centre de la història, i que des dels seus inicis és, alhora, un procés de construcció i de desconstrucció, ja que en la metafísica s'ha establert una relació immanent entre la seva pròpia construcció i la seva pròpia destrucció.

Atès el combat derridià contra el logocentrisme, ha denominat el llenguatge, en general, com a «archi-escriptura», terme que no només recull el recel de Derrida davant una presumpta hegemonia de la paraula, sinó que el seu projecte real és el d'alliberar el mateix llenguatge —tant l'escrit com l'oral— de la presumpta intervenció de la presència. Aspira, en una paraula, a emancipar-lo de la re-presentació. La importància assignada a l'«escriptura», de totes maneres, ha anat disminuint en les etapes de l'itinerari desconstructiu de Derrida que, no obstant això, ha continuat la seva crítica del logocentrisme. La seva producció posterior, efectivament, ja no identifica l'«escriptura» amb el llenguatge en general. La concep, per contra, com un joc de diferències que se sosté en un sistema indecidible d'«inscripcions» i d'«institucions». A més, la fa dependre de certs factors anticonvencionals, però així mateix indecidibles, com, per exemple, la «marca» o trace. Però, sobretot, l'«escriptura» és ara solidària de la innovadora noció que Derrida denomina «différance».