Fatalisme

(del llatí fatum, oracle, destinació, derivat del verb fari, parlar a algú)

La creença que els successos de la vida humana estan predeterminats, raó per la qual les accions humanes no poden alterar el destí (veg. exemple). Seguint l'etimologia, el fatalista creu que el futur «està escrit», o que el futur és un fatum, un oracle pronunciat per alguna divinitat. En realitat, és una creença relacionada amb un animisme antic i profund, que ens fa pensar que el que succeeix no es deu a causes naturals (encara que siguin deterministes) i a l'alteració d'aquesta cadena de causes per la voluntat humana, sinó a una voluntat divina superior, personificada en Déu o en la destinació. Per això el fatalisme es relaciona amb creences religioses, o fins i tot sorgeix d'elles, com es pot observar en les discussions teològiques sobre la predestinació, mantingudes al llarg de tota la història del cristianisme, o amb creences màgiques, com són les diverses manifestacions, antigues i modernes, de l'astrologia.

El determinisme lògic ofereix certa semblança amb el fatalisme, i de vegades se'l confon amb ell. El determinisme lògic no és més que una disjunció lògicament necessària, deguda al principi de bivalència, mentre que el fatalisme suposaria que una d'aquestes possibilitats, la que succeirà, és ja, des del moment en què es profereix l'alternativa, necessària. Així, per exemple, l'enunciat: «Demà hi haurà una batalla naval o no n'hi haurà» és una alternativa lògicament necessària, però no suposa cap necessitat física sobre el fet o esdeveniment que demà existeixi una batalla naval, o que demà no n'hi hagi. Cadascuna d'aquestes alternatives és possible i el conjunt és necessari, però el que realment esdevingui es deurà, no a la necessitat lògica, sinó a un conjunt de causes necessàries físiques i humanes, i qualsevol cosa que vagi a succeir no exclou que hagués estat possible el contrari.

També, de vegades, es diu destinació inevitable, o fatal, a una destinació desconeguda, que no s'evita precisament perquè no es coneix, i que podria haver-se evitat en cas d'haver estat conegut

veg. exemple ↓

El soldat en el front de batalla podria dir: «O està escrit que una bala ha de matar-me o està escrit que no ha de matar-me; si ha de matar-me, és inútil que adopti precaucions, doncs de tota manera moriré, perquè està escrit; si no haig de morir, és inútil que adopti precaucions, ja que la bala no ha de matar-me, com està escrit; en qualsevol cas i sigui el que sigui, és inútil prendre precaucions. Per tant, no les prenc». Aquest soldat corre tots els perills del món, no perquè el seu futur està ja escrit, sinó perquè la decisió que adopta és una manera directa d'escriure la seva pròpia destinació. I si no mor, no és perquè aquest era la seva destinació, sinó perquè, malgrat tot, la seva voluntat no hauria influït de manera significativa en la cadena de causes que actuen per necessitat natural.

Cal sostenir raonablement la possibilitat que l'home té d'intervenir en la seva pròpia història i en els esdeveniments que configuren el seu futur. Encara que se sostingui el determinisme, no per això mateix s'afirma el fatalisme; més aviat tota acció voluntària i lliure de la voluntat és també un gènere de causalitat humana que, juntament amb la causalitat natural, actua sobre els successos i el futur. L'oposat al determinisme no és la llibertat, sinó l'indeterminisme. El determinisme és una teoria raonable que explica les coses basant-se en les lleis de la naturalesa i en la determinació de la voluntat, mentre que el fatalisme és una creença determinista irraonable d'inspiració religiosa, supersticiosa o màgica, que recorre a explicacions irracionals.

veg. text de A.J. Ayer sobre el fatalisme ↓

No crec que el fet que el comportament humà estigués governat per lleis causals [...]impliqués forçosament que els éssers humans són simples marionetes, o que les seves aspiracions són fútils, o qualsevol altra conclusió fatalista d'aquesta índole. Es diu que una persona es converteix en ninot de guinyol quan ha estat reduïda al paper d'instrument dòcil de la voluntat d'una altra persona; però, tret que féssim certes suposicions de caràcter teista –per a això sembla no existir justificació raonable– la nostra mera subjecció a la llei natural no ens posaria en aquesta situació. Ni tampoc es deduiria que les nostres accions no poguessin ser intencionals, o que les nostres vides seguissin els seus cursos amb independència dels nostres propòsits. L'important en aquest aspecte és que l'actuar per una raó no és incompatible amb l'actuar per una causa. Les dues formes d'explicació no s'exclouen mútuament. No deixa de ser veritat que una acció es troba dirigida conscientment cap a un fi, tot i que l'elecció d'aquest fi per part del subjecte agent i la selecció que faci dels mitjans per a aconseguir-ho siguin explicables en termes purament causals.

A. J. Ayer, Concepte de persona, Seix Barral, Barcelona 1969, p. 322.