Accions

Autor

Melissos de Samos

De Wikisofia

La revisió el 19:33, 28 gen 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - ens develan la + ens revelen la)
Melissos 3.jpg

Filòsof presocràtic i polític grec. Originari de l'illa de Samos, Melissos, fill d'Itágenes, va destacar com a estrateg. L'any 441 aC va derrotar a l'armada atenesa infligint una important derrota a Pèricles que en aquell temps bloquejava Samos. Va ser contemporani d'Empèdocles, Anaxàgores, Herodot, Leucip i Demòcrit. Malgrat ser d'origen samio, Melissos va prosseguir la filosofia dels eleates i, segons alguns, va ser deixeble de Zenó d'Elea. La informació que posseïm d'ell ens la proporcionen Tucídides, Aristòtil i Simplici, que cita fragments de la seva obra: Sobre la naturalesa o sobre l'ésser, escrita en prosa i sense les ressonàncies religioses del poema de Parmènides.

Com a filòsof no es va limitar a seguir els raonaments eleàtics, sinó que va mostrar originalitat i es va oposar als pluralistes i als atomistes. Va acceptar, com Parmènides, que l'ésser és un i indivisible; no generat i etern; homogeni, immòbil, sense canvi i solament accessible a la raó. També com l'eleata va declarar que els sentits solament ens ofereixen mera δόξα (doxa, opinió) i, per tant, no ens revelen la ἀλήθεια (aletheia, veritat). Però a diferència de Parmènides, que comparava l'ésser amb una esfera, Melissos ho declara il·limitat i infinit, com el ἄπειρον (àpeiron) d'Anaximandre, utilitzant el sentit d'infinit i il·limitat tant espacialment com temporalment. En contra dels atomistes negava la possibilitat del buit, ja que ho identificava amb el no-res o el no-ser. La mateixa inexistència del buit la utilitzava per a reforçar el caràcter immòbil de l'ésser, ja que en ser tot un plenum no pot tampoc moure's. De la mateixa manera argumentava contra la teoria d'Anaxímenes de la condensació i rarefacció (veg. citació), i declarava en ser incorpori (sense sôma), perquè no té parts ni pot dividir-se.

Aristòtil li va combatre amb duresa declarant que tot el seu pensament era una sèrie de deduccions que procedien d'un absurd inicial i que, a més, es basava sovint en fal·làcies. (Metafísica, 986b; Física, 185a, 186a; Refutacions sofístiques, 167b, 181a.)