Hildegarda de Bingen

Escriptora alemanya, mística i visionària, abadessa d'un monestir benedictí a la vora del Rin, nascuda a Alzey; desè fill d'una família noble i nombrosa, formada per Hildeberto de Bermersheim i la seva esposa Matilde, del Palatinado, és una de les místiques medievals més importants. Educada des dels vuit anys en el monestir de Disibodenberg, prop d'Alzey, en la diòcesi de Magúncia, en el qual convivien aleshores una comunitat masculina i una altra femenina, va aprendre les set arts liberals i el llatí de la Bíblia Vulgata i es va familiaritzar amb les lectures dels Pares de l'Església. A la mort de Jutta von Spanheim, l'abadessa que l'havia acollit en el monestir en 1136, Hildegarda va ser triada superiora. Als seus 43 anys, tal com ella explica, va tenir visions místiques importants, que són origen de la seva primera obra, Scivias (1141-1151), en llatí «coneix els camins (del Senyor)». La lectura en públic dels escrits d'Hildegarda, efectuada per la manyaga papa, en el sínode de Trèveris (1147), preparació del concili de Reims, convocat per Eugenio III, monjo cisterciense, va fer exclamar a sant Bernat de Claravall que «havia de guardar-se molt d'apagar una llum tan admirable animada per la inspiració divina». El papa li concedeix permís per a traslladar-se (1148-1150) a viure al monestir de Rupertsberg, molt prop del port de Bingen, acompanyada del monjo Volmar i de la monja Richardis, que l'ajuden a redactar els seus escrits. Després de 1160, emprèn freqüents viatges durant els quals predica en les catedrals més famoses del seu temps; fins als clergues li demanaven afanosament els seus sermons escrits. En Bingen, entre 1158 i 1163, escriu la seva segona obra, Llibre dels mèrits de vida, en la qual narra les seves visions, i cap a 1163 inicia la seva tercera obra, Llibre de les obres divines, la més acabada i sorprenent. Compon, a més, més de setanta simfonies i dos tractats de medicina, que resulten ser els dos únics tractats de medicina escrits en occident durant el segle XII: Physica, o Llibre de medicina simple, i Causae et curae, o Llibre de medicina complexa; sorprenen pel notable coneixement de la naturalesa que suposen. És consultada com a consellera per bisbes, abats, sacerdots, gent plana, nobles i fins al mateix emperador Frederic Barbarroja; es carteja amb sant Bernat i amb els papes de l'època. En 1165, funda un nou monestir, Eibingen, on passa els seus últims anys i on es troba la seva tomba.

En la seva primera obra important, Scivias, descriu la història de la humanitat com una història de salvació, mentre que les visions místiques del Llibre de les obres divines insisteixen, com a idea recurrent, en la posició central que ocupa l'home en l'univers. L'ànima del món platònica, identificada per l'escola de Chartres amb la tercera persona de la Trinitat cristiana, és per Hildegarda el principi d'una unitat còsmica que abasta tant a l'home com a l'univers, i que posa en relació tots els seus elements: moviments planetaris, vents, energies, elements de la naturalesa i del cos humà i plantes; la viriditas, que és tant verdor com energia, saba que recorre l'interior de tot ser vivent, és per a l'home vida i germinació, el mateix que per a les plantes: és la mateixa acció de Déu que vivifica el món (veg. cita). L'home ocupa el centre d'aquest cosmos unificat i viu. A diferència, no obstant això, de la concepció platònica antiga, que separa estrictament tots dos mons, el platonisme místic medieval veu en l'experiència interior de l'home el mitjà d'arribar a conèixer la realitat externa («L'home és la consumació de les meravelles de Déu»), per això, pot veure's, en la imatge que ofereix la tercera visió del Llibre de les obres divines, un anunci del homo mensura de Leonardo da Vinci. Aquest platonisme d'Hildegarda és el que reviurà en el Renaixement.

La forma unitària d'entendre la naturalesa, la llibertat i indiferència amb què distribueix els trets masculins i femenins en la naturalesa (els elements foc i aire, més elevats, són masculins i els més baixos, aigua i terra, femenins, però de vegades aquesta relació s'inverteix) i fins a en la divinitat (a la qual atribueix tant trets masculins com femenins), la seva comprensió de la dona no com a sexe feble, sinó com ser mollioris roboris, de força més suau que la de l'home, fan d'Hildegarda de Bingen una figura atractiva en els àmbits de l'ecologia i del feminisme. En aquests últims temps, s'ha despertat un notable interès per la medicina hildegardiana.

Obres:

Edicions parcials en Migne, Patres latini 197, París 1882.

Scivias, ed. per a. Führkötter i A. Carlevaris, en Corpus Christianorum continuatio medievalis, 43, 43A, 1978.

Flanagan, S., Hildegard of Bingen, 1098-1179. A visionary life, Londres-Nova York 1990.