Ferdinand de Saussure

Lingüista suís, nascut a Ginebra. Va estudiar lingüística a Leipzig, on en 1881 va defensar la tesi «Sobre l'ocupació del genitiu absolut en sànscrit». Va ser professor de gramàtica comparada a l'Escola d'Estudis Superiors a París fins a 1891 i, més tard, va passar a ocupar la càtedra de lingüística indoeuropea i lingüística general a la universitat de Ginebra. És considerat el fundador de la lingüística moderna. La seva obra fonamental, Curs de lingüística general, va ser publicada pòstumament (1916) pels seus deixebles Charles Bally i Albert Sechehaye, i en ella es recullen sistemàticament les idees exposades pel lingüista ginebrí en els seus cursos.

L'aparició de quaderns i de notes manuscrites, desconeguts en el moment de la publicació, van permetre una segona edició de l'obra, feta per H. Godel en 1957 (Les sources manuscrites du Cours de linguistique générale de F. de Saussure), en la qual es pot comprovar que el pensament de Saussure era menys homogeni del que el llibre permetia suposar i que determinades frases, considerades pràcticament com axiomes, eren alienes al seu món teòric. Saussure trenca amb la tradició neogramàtica i retreu als comparatistes no haver-se preocupat per establir la naturalesa de la seva investigació, operació imprescindible si es pretén que la ciència lingüística tingui un mètode de treball. Fixa la matèria de la lingüística, que «està constituïda per totes les manifestacions del llenguatge humà, ja es tracti de pobles salvatges o de nacions civilitzades, d'èpoques arcaiques, clàssiques o de decadència, tenint en compte, en cada període, no solament el llenguatge correcte i el bé parlar, sinó totes les formes d'expressió» (F. de Saussure, Curso de lingüística general, Losada, Buenos Aires 1973, 12a ed., p. 46.). Una vegada establerta la matèria d'estudi, Saussure distingeix una sèrie d'oposicions o dualitats: lingüística sincrònica o descriptiva, enfront de lingüística diacrònica o històrica; llengua –fet social– enfront de parla –fet individual–, distinció que constitueix un dels fonaments de la lingüística contemporània; paradigma –eix de selecció–, enfront de sintagma -eix de combinació. En els seus ensenyaments destaca la definició de signe lingüístic com a entitat composta de dos elements interdependents: el significant i el significat, i accentua el seu caràcter arbitrari i lineal. Afirma que la llengua és un sistema de signes, basat en oposicions; els investigadors posteriors utilitzaran amb el mateix valor la denominació d'estructura, que és l'origen del nom amb el qual es batejarà genèricament la lingüística postsaussureana (estructuralisme).

Encara que l'obra de Saussure ha suscitat gran quantitat d'objeccions referides a alguns aspectes de les seves tesis, és innegable el seu influx teòric sobre els progressos científics posteriors, i la majoria dels lingüistes estan d'acord a reconèixer que els seus ensenyaments constitueixen el fons comú de la lingüística moderna.