Occamisme

Tendència filosòfic-teològica, més que escola, iniciada per Guillem d'Occam. Es caracteritza principalment pel seu esperit crític contra molts dels principis tradicionals de l'Escolàstica, una inicial crítica a Aristòtil i una certa independència d'aquest, un marcat interès pel coneixement experimental i un nou enfocament de la ciència, que s'ocupa més de l'ús de termes que d'objectes. La nova orientació –marcada sobretot per la lògica lingüística i una nova idea de ciència– va rebre el nom de via moderna. El seu nominalisme i la idea bàsica, no només que el món és radicalment contingent, sinó també que Déu, per la seva potència absoluta, pot crear qualsevol altre món, li porta a imaginar, encara que fora en el terreny merament hipotètic, altres possibilitats físiques diferents de les quals existeixen realment. Aquesta concepció va influir positivament en les noves idees físiques que es conreen, durant el s. XIV, a París i Oxford, sobretot per part de Joan de Mirecourt (1349), Nicolau d'Autrecourt (cap a 1350) i Jean Buridan (1358), l'iniciador medieval de la teoria de l'ímpetu. Els anomenats calculatores de Merton, a Oxford, i algunes de les idees de Nicolau d'Oresme estan possiblement relacionats amb els plantejaments ockhamistes.