Karl Krause

Filòsof panenteísta alemany. Nació en Heisenberg, i va estudiar en Jena amb Fichte i Schelling. Va ser professor a les universitats de Berlín, Gotinga i Munich, ciutat en la qual va morir. La seva doctrina panenteísta intenta, a la manera romàntica, intervenir entre el panteisme i el teisme. Com el panteisme, afirma que Déu inclou en sí el món; però, com el teisme, defensa la irreductibilitat de Déu al món, de manera que segueix sostenint una certa transcendència de la divinitat respecte del món. Krause distingeix també dos plànols i processos del pensament: d'una banda, el pensament parteix del jo i segueix una línia ascendent fins a arribar a la intuïció de l'absolut o Déu; d'altra banda, des de l'adquisició d'aquesta intuïció, el pensament descendeix fins a la comprensió detallada de la realitat concreta, que ja sap llavors de la seva procedència de l'essència divina. D'aquesta manera es fa patent, afirma, la unitat orgànica del tot. Aquesta unitat orgànica és el centre de la seva filosofia, tal com la va exposar en Lliçons sobre el sistema de la filosofia (1828), i en Lliçons sobre les veritats fonamentals de la ciència (1829). D'aquella unitat orgànica central es desprenen una sèrie de filosofies derivades o regionals que Krause va exposar en obres menors, com: Lliçons d'estètica (1882), Sistema d'estètica (1882), Intuïcions i doctrines per a un major desenvolupament de la vida humana (1912). Totes aquestes obres es van publicar pòstumament.

El pensament de Krause no va tenir molta influència a Alemanya, però en canvi va obtenir una gran ressonància a Espanya, on va ser desenvolupat per Julián Sanz del Río (1814-1869), i va donar lloc a l'anomenat krausisme espanyol, que va culminar amb la fundació de la Institució Lliure d'Ensenyament afavorit per F. Giner de los Ríos. Entre els seus deixebles no espanyols mereixen esmentar-se: Karl Röder (1806-79), Theodor Schliephake (1808-71), Hermann Leonhardi (1809-75), Guillaume Tiberghien (1819-1901) i Heinrich Ahrens (1808-1874).