Cura

cuidat / guareix (Sorge)

Martin Heidegger

En la l' analítica existenciària del ser-aquí que Heidegger duu a terme a Ser i temps, els existenciaris que han anat sorgint al llarg d'ella es compilen finalment en la noció de capellà, que es defineix com pre-ser-es-ja-a-el-món. En efecte, aquesta noció recull, d'una banda, el caràcter de sempre ja haver estat (pre-ser) essencial en ser-aquí; el de projectar les seves possibilitats (pre-ser-es), així com el de ser sempre en alguna cosa que denominem món, i que és l'horitzó en el qual es comprenen els ens, això és, el sentit del seu ser. Amb tot, la noció de cura no suposa en absolut la resposta a la pregunta pel ser sinó, en tot cas, la culminació de la seva preparació. Que el ser-aquí es concebi com sempre havent-hi ja estat, juntament amb el caràcter de projecte de la seva existència, la qual cosa posarà en relleu és que el que en definitiva funciona com a sentit del ser és una certa noció de temporalitat l'anàlisi de la qual, en principi, és el que hauria de poder portar-nos a la reposada de la pregunta per l'ésser.

L'existenciaritat, facticitat i caiguda del «ser aquí» no poden per menys que causar-li angoixa (Angst); la «existència trivial» que li impedeix ser sí mateix i es constitueix en un temor amenaçador que li obliga a trobar-se a si mateix i a preguntar-se pel que pot arribar a ser (veure cita). Això és, a cuidar-se de si mateix; si respecte dels ens, el «ser aquí» sent «preocupació» (Besorgen) i respecte d'uns altres «ser aquí» «sol·licitud», respecte de si mateix sent i s'expressa com a «cura» (Sorge). La «cura» és l'ésser de l'home, més definible així que amb cap altra definició derivada com pogués ser la de animal racional. L'home és «cuidat»; tot la resta, enteniment, voluntat, desig, passions, etc. prové de la cura (veure text ). Ara bé, la cura, com a expressió de l'ésser d'home, no només no pot exercir-se més que en el temps, sinó que a més rep el seu sentit de la temporalitat de l'home. (Amb la col·laboració de Maite Saurí Navarro.)