Buenaventura, sant

(pròpiament Giovanni Fidenza)

Anomenat «Buenaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Una de les figures centrals de l'apogeu de l' filosofia escolàstica del s. XIII; teòleg i filòsof de l'ordre dels franciscans, al que la tradició va atorgar el títol de «doctor seráfico». Va néixer a Bagnorea, o Bagnoregio, prop de Viterbo, en la Toscana (Itàlia) i va estudiar a París, de 1232-1246, on va ser deixeble d'Alexandre d'Hales, a qui anomena «mestre i pare», i on va ingressar en l'ordre franciscana. De 1253 a 1255 ensenya a París per la mateixa època en què ho fa Tomàs d'Aquino, nomenats tots dos pel papa, que va intervenir en la discussió que es va produir entre ordres mendicantes i clergat secular que es disputaven l'ensenyament a la universitat de París. L'un i l'altre encarnen dos enfocaments diferents de la filosofia escolàstica, que es van perpetuar en les seves respectives ordres religioses; tots dos moren el mateix any. El seu Comentari a les sentències, es considera un model de comentari escolàstic a les sentències de Pere LLombard; i les seves Col·lacions sobre els deu manaments, [conferències], constitueixen un atac a l'aristotelisme averroísta (veure text) i a diverses «sectes heréticas» que s'oposen a la fe: Buenaventura és un místic que, en fer teologia, raona les seves creences sota el lema agustiniano de «no entendreu si no creeu», amb el rerefons dels principis filosòfics d'Agustí d'Hipona i del «Aristòtil» platònic d'Avicenna. En el seu Itinerari de la ment cap a Déu, o camí que segueix la ment per anar a Déu, escrit a la muntanya Alvernia, escenari de fenòmens místics per als franciscans, no té objeccions a fondre la mística amb la filosofia, com havien fet ja la escola de sant Víctor i sant Bernardo en el s. XII, i en exposar el setè grau de pujada cap a Déu deixa l'enteniment per atribuir l'arribada només al cor, a l'èxtasi. Aquesta síntesi de pensament i mística, pròpia de sant Buenaventura, va passar a caracteritzar el que es va denominar escola franciscana de l'escolàstica, entre els autors principals de la qual estan Roberto Kilwardby († 1279), Guillem de la Mare († 1928), Joan Peckham († 1292) i Mateo d'Aquasparta (1240-1302). Joan Duns Escot, de la mateixa ordre i tendència, representa una nova interpretació d'Aristòtil i una major racionalització del pensament.