Instint

(del llatí instinctus, excitació, impuls)

Pauta innata i fixa de conducta animal, pròpia de l'espècie (species-specific), desencadenada substancialment per estímuls determinats, denominats estímuls clau, per la qual no es requereix cap aprenentatge, i que està orientada a la supervivència de l'individu i de l'espècie, per aquesta raó, tenen sentit adaptatiu. És una noció bàsica en etologia, que estudia el comportament innat dels animals, i que, per a respondre a la pregunta de per què els animals es comporten de la manera com ho fan, es remet més als instints que a les pautes de comportament apreses. No obstant això, es discuteix l'abast que en la realitat puguin tenir les conductes instintives i en quina mesura són congènites i pròpies d'una espècie (veg. text). Es distingeix, encara que no gaire nítidament, del reflex incondicionat, també innat, i que ha de considerar-se d'abast més limitat i concret. Aplicades a l'home les teories dels instints, plantegen la qüestió de si hi ha conductes humanes que hagin d'explicar-se per la presència també en l'home d'algun Mecanisme Desencadenador Innat [MDI], segons l'expressió de l'etòleg Nikolaas Tinbergen. Però, l'home és «per pròpia naturalesa un ser cultural» (Arnold Gehlen), raó per la qual en ell els instints exerceixen un paper molt reduït, que es manifesten, no obstant això, sobretot en els lactants (veg. text).     

Sigmund Freud

Una de les teories més influents sobre els instints en l'home és la de Freud. Distingeix entre instints (Instinkt) i pulsions (Trieb) i desplaça l'interès d'aquells a aquestes: pot dir-se que les pulsions representen l'aspecte més psicològic dels instints o que aquests representen l'aspecte més biològic de les pulsions, o són simplement les «pulsions naturals». Defineix a les pulsions com «les forces que suposem que existeixen darrere de les tensions causades per les necessitats de l'això»; el que «el soma demana a la psique». La seva noció general i la classificació que d'elles fa des del començament indica que es tracta de forces bàsiques de caràcter dual i oposat. Però la seva teoria sobre aquest tema varia igual com canvia la seva teoria sobre l'aparell psíquic. Al principi distingeix fonamentalment entre pulsions de conservació –o del jo– i pulsions sexuals, sent només aquestes últimes les responsables de l'existència de trastorns neuròtics en un individu.

Després del descobriment, per part de Freud, del narcisisme, o amor cap a un mateix, les pulsions de conservació o del jo es converteixen en un cas especial de pulsió de la libido en general, de manera que totes les pulsions, llavors, són libidinals: unes dirigides al jo (narcisistes), altres dirigides a objectes (objectals). Una de les seves característiques fonamentals de les pulsions és la plasticitat, això és, la variabilitat dels objectes al fet que tendeixen les pulsions i de les maneres de satisfer-les. Després de la publicació de Més enllà del principi de plaer (1920), quan apareix la nova tòpica, o divisió del psiquisme, i quan va creure necessari introduir el concepte d'agressivitat, distingeix definitivament entre dues pulsions: la pulsió de l'Eros i la pulsió de destrucció. La pulsió eròtica, d'amor, o Eros, abasta totes les anteriors pulsions instintives de vida, del jo, d'autoconservació, de pulsions narcisistes o pulsions objectals, la seva finalitat és la unió i el seu principi el plaer; la pulsió de destrucció, o pulsió de mort (que els seguidors van anomenar de Thanatos) s'alimenta de l'agressivitat, la seva finalitat és la separació i la destrucció i el seu principi és la compulsió o repetició. Insisteix i destaca Freud que l'objectiu final d'aquesta última pulsió és el retorn a l'estat inorgànic. Per això atribueix a les pulsions en general una naturalesa conservadora,i una funció d'orientació no només de la vida psíquica, sinó també de la vida vegetativa. El caràcter oposat d'ambdues pulsions explica tot el conjunt de les activitats vitals de l'home. La nova teoria és un reconeixement del fet que els trastorns psíquics no procedeixen únicament de la sexualitat, sinó també de les diverses formes d'agressivitat, i és, també, una concepció de la vida entesa com «un combat i una transacció entre ambdues tendències»: la de mantenir la vida i la de tendir a la mort (veg. text 1 i text 2).