Bonaventura, sant

(pròpiament Giovanni Fidenza)

Anomenat «Bonaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Una de les figures centrals de l'apogeu de la filosofia escolàstica del s. XIII; teòleg i filòsof de l'orde dels franciscans, al que la tradició va atorgar el títol de «doctor seràfic». Va néixer a Bagnorea, o Bagnoregio, prop de Viterbo, en la Toscana (Itàlia) i va estudiar a París, de 1232-1246, on va ser deixeble d'Alexandre de Hales, a qui anomena «mestre i pare», i on va ingressar en l'orde franciscà. De 1253 a 1255 ensenya a París per la mateixa època en què ho fa Tomàs d'Aquino, nomenats tots dos pel papa, que va intervenir en la discussió que es va produir entre ordes mendicants i clergat secular que es disputaven l'ensenyament a la universitat de París. L'un i l'altre encarnen dos enfocaments diferents de la filosofia escolàstica, que es van perpetuar en les seves respectives ordes religiosos; tots dos moren el mateix any. El seu Comentari a les sentències, es considera un model de comentari escolàstic a les sentències de Pere Llombard; i les seves Col·lacions sobre els deu manaments, [conferències], constitueixen un atac a l'aristotelisme averroista (vegeu el text) i a diverses «sectes herètiques» que s'oposen a la fe: Bonaventura és un místic que, en fer teologia, raona les seves creences sota el lema agustinià de «no entendreu si no creeu», amb el rerefons dels principis filosòfics d'Agustí d'Hipona i del «Aristòtil» platònic d'Avicenna. En el seu Itinerari de la ment cap a Déu, o camí que segueix la ment per a anar a Déu, escrit a la muntanya Alvèrnia, escenari de fenòmens místics per als franciscans, no té objeccions a fondre la mística amb la filosofia, com havien fet ja la escola de sant Víctor i sant Bernat en el s. XII, i en exposar el setè grau de pujada cap a Déu deixa l'enteniment per a atribuir l'arribada només al cor, a l'èxtasi. Aquesta síntesi de pensament i mística, pròpia de sant Bonaventura, va passar a caracteritzar el que es va denominar escola franciscana de l'escolàstica, entre els autors principals de la qual estan Robert Kilwardby († 1279), Guillem de la Mare († 1928), Joan Peckham († 1292) i Mateo d'Aquasparta (1240-1302). Joan Duns Escot, de la mateixa ordre i tendència, representa una nova interpretació d'Aristòtil i una major racionalització del pensament.