Nicolau de Cusa

Filòsof renaixentista neoplatònic, anomenat el «Cusano» per la ciutat alemanya en què va néixer, Kues, entre Trèveris i Coblenza, però de cognom Kryfts o Krebs, estudia en Heidelberg i posteriorment a Pàdua i Colònia. A partir de 1432, pren part en la preparació del concili de Basilea i comença a interessar-se per qüestions referents a la reforma de l'Església, que li porten a defensar primer la supremacia del concili sobre el papa, tal com fa en la seva primera obra, De Concordantia Catholica [Sobre la concordança catòlica], després a defensar la supremacia del papa, a iniciar més tard una carrera de diplomàtic eclesiàstic per treballar per la reunificació de l'Església, a ser llegat del papa a Alemanya i, finalment, cardenal en 1448 i bisbe de Bressanone en 1450.

En aquests últims anys escriu Idiotae libri [Llibres del profà], Tetralogus de Senar Aliud [Tetrálogo sobre el No Un altre], i altres llibres de caràcter matemàtic. Encara que amb influències neoplatòniques i escolàstiques, és un dels filòsofs més característics de l'època de transició de l'edat mitjana al Renaixement, alguna de les idees de la qual, per exemple la del caràcter infinit (més aviat il·limitat) de l'univers, ha influït notablement en el pensament filosòfic i científic de l'època moderna. Manté una postura profundament antiaristotèlica i és un pensador original molt influït per la tradició medieval neoplatònica i, especialment per doctrines d'[[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Escot Eriúgena]] i el místic Mestre Eckhart.

La doctrina de les seves grans obres, De docta ignorantia [La docta ignorància] (1438-1440), De Deo abscondito [El Déu amagat] (1444), Apologia doctae ignorantiae [Apologia de la docta ignorància] (1449), De Venatione Sapientiae [La caça de la saviesa] (1463), se centra en la tesi que el coneixement humà només és conjectura,parcial i relatiu, per tant, i que dirigit a Déu només aconsegueix a ser una docta ignorància, un saber que res se sap; tant més que, en la infinitud de Déu, no pot complir-se el principi de no contradicció, que impedeix la coincidència dels oposats: Déu és, en efecte, tot, el màxim i el mínim, perquè en el seu infinitud els contraris coincideixen, igual com, en geometria, un cercle de radi infinit pot concebre's com una recta (veg. text). Només una tancada fidelitat a Aristòtil pot impedir-nos contemplar a Déu amb la facultat intuïtiva de la intel·ligència, no amb la raó, malgrat que, per més que creixi el coneixement, mai arriba a aconseguir el seu objecte: igual com el cercle no pot mesurar-se amb un polígon inscrit, per més costats que tingui, mentre no sigui igual al cercle.

Les seves idees cosmològiques són innovadores en la seva època: són un rebuig de la cosmologia medieval aristotèlica i una bestreta de la cosmologia de la ciència moderna. L'univers, que és un desenvolupament (explicatio) del que Déu és, no és infinit, sinó finit, perquè separa el que en Déu constitueix una unitat (complicatio), però és il·limitat, sense centre i sense esfera exterior i tot en ell es mou i, en ell, la Terra. Per a estar Déu present en l'univers, cada cosa reflecteix a la seva manera l'univers i, amb ell, a Déu que es desenvolupa en ell de forma finita. Sosté que el simbolisme matemàtic i les proporcions matemàtiques són un camí necessari per a aconseguir una certa intel·ligència del diví. Va parlar, un segle abans que Copèrnic, d'un cert moviment de la Terra, la naturalesa de la qual no va arribar a precisar.

La doctrina de les mònades de Leibniz haurà d'algunes de les seves idees a aquestes de Nicolau de Cusa.

• Bibliografia:Obres de Nicolau de Cusa