Hilozoisme

(del grec hyle, matèria i zoé, vida, creença segons la qual la totalitat del cosmos és com un ser vivent dotat d' ànima)

Segons aquesta concepció, la matèria mateixa està animada i no precisa de la concurrència de principis vitals extrínsecs.

Tales

ja que Tales de Milet afirmava que «tot està ple de déus» (on el terme «déu» cal entendre-ho segurament en el sentit d'energia, vitalitat, ja que pensava que per a ell la vida era la propietat bàsica de la physis), s'aplica, generalment, aquest terme per qualificar el pensament dels milesis, els primers filòsofs jonis, però també s'ha usat per qualificar el pensament d'Anaxàgores i els estoics i, en general, dels presocràtics. No obstant això, l'origen d'aquesta paraula és recent, doncs va ser creada pel filòsof platònic R. Cudworth.

En el Renaixement, alguns autors, com a B. Telesio o G. Bruno, també van defensar tesis properes a l'hilozoisme. Kant usa aquest terme en la Crítica del judici (vegeu la cita). L'hilozoisme suposa una forma de materialisme, que va ser renovat per alguns científics i filòsofs del s. XIX, com Haeckel, per exemple. Sovint es considera com un sinònim de panpsiquisme. Una versió moderna d'hilozoisme es troba en la hipòtesi «Gaia», de James Lovelock, que sosté que la Terra està viva (vegeu el text).