La identitat de si mateix

Expressió que fa referència a la relació entre els principis de identitat de si / ipseïtat i d'alteritat, i involucra la noció de diferència.

Plató

Aquesta parella conceptual és desenvolupada per Plató, especialment en el Sofista i en el Teetet.

En el Sofista, Plató considera cinc gèneres suprems, formats per l'ésser i dues parelles: el moviment i el repòs, i el mateix i l'altre.

El repòs i el moviment són i, en tant que són, són idèntics. No obstant això, són també diferents i oposats. Però aquesta diferència és diferent en el cas de la parella moviment-repòs i en la formada pel mateix i l'altre doncs, mentre que el moviment i el repòs s'oposen absolutament, el mateix i l'altre només són relativament oposats, ja que la noció de l'altre usada per Plató no equival a la negació de l'ésser, sinó que es refereix a alguna cosa un altre del mateix ser en tant que no ser és solament negació del ésser. Per tant, pot dir-se que el no ser, en certa forma, és (veure text ), la qual cosa permet a Plató superar les apories eleàtiques engendrades per Parmènides, que considerava impensable el no ser.

D'aquesta manera l'altre designa l'oposició dialèctica de la noció de ser entesa com a identitat o identitat de si / ipseïtat (el mateix), i permet superar la posició eleàtica i consumar el que el mateix Plató anomena el parricidi contra «el pare» Parmènides (veure cita).

En el Timeu, Plató situa el mateix i l'altre com a elements que entren en la constitució de l'ànima del món -que va ser formada pel demiürg amb la barreja de tres essències: una indivisible i immutable, «el mateix»; una altra divisible i mudable, «l'altre» i la tercera, «intermèdia», resultant de la barreja. El cercle extern dels estels fixos és mogut per l'ànima composta d'«el mateix», mentre que el cercle intern, que correspon a les esferes dels planetes, està governat per l'ànima composta per «l'altre», girant en sentit invers; així explicaria Plató la causa del moviment diürn i anual dels astres (veure text ). Plotí, fent-se ressò de Plató, considera el mateix com a principi d'unitat i l'altre com a principi de diversitat i pluralitat (concepció que també penetra la noció de nombre que és, alhora, un i múltiple).

Hegel

Des d'una altra perspectiva, en la Lògica de Hegel aquesta oposició entre el mateix i l'altre s'interpreta dialècticament, de manera que la relació d'un terme al seu un altre apareix com a constitutiva de la seva pròpia identitat, no com una mera oposició externa. En la Fenomenologia de l'esperit, Hegel s'oposa a Descartes que fundava la filosofia en la primacia del cogito, entès com a relació immediata de la consciència a si mateixa. Hegel, en canvi, assenyala (en la dialèctica amo-esclau) el paper fonamental de l'intersubjectivitat com a mediació imprescindible per a l'aparició de la consciència de si mateix. Quan la consciència de si està encara immersa en l'ésser de la vida, exclou de si mateixa tot el diferent. L'altre home se li apareix com un objecte, i aquesta reificació és recíproca, la qual cosa provoca que les consciències es relacionin entre si com a simples objectes. Però sobre el rerefons biològic de la lluita per l'existència, apareixerà una lluita a mort que ocasionarà la primera negació amb els vincles naturals: la lluita natural per la vida es transforma en lluita espiritual pel reconeixement. És a dir, sense el altre no hi ha sí mateix, o dit d'una altra manera, el jo només apareix per relació a un tu, a un altre jo, a un nosaltres (veure cita).

Aquest és també el punt de partida de la reflexió fenomenològica de Husserl i influeix decisivament en la filosofia existencialista que planteja el problema de la comunicació intersubjetiva i el problema de l'experiència de l'altre («l'altre és un jo que no sóc jo», diu Sartre (veure text ), així com el problema de la indiferenciació anònima del «es» (es diu, es fa, es pensa...) que aniquila les diferències entre els subjectes. En relació amb això s'ha desenvolupat tota una filosofia de la diferència.