Hesíode

Poeta grec, nascut a Ascra, que va viure en l'època poshomérica, al voltant del 750 a. de C. La seva família, de procedència eòlica, havia emigrat a Beòcia i ell era beocio de naixement. Era un camperol a qui les Muses, segons compte de si mateix, li van ordenar, cantar no als herois, com Homer, sinó als déus i els treballs de cada dia. Ell i Homer són els creadors de la mitologia grega, en la forma en què ha arribat fins a nosaltres. Tots dos s'expliquen, també, entre els principals precursors de la cosmogonia filosòfica.

D'Hesíode interessen en filosofia la seva Teogonía i Els treballs i els dies. La Teogonía (Θεογονἰα) narra els orígens mitològics del món i els déus. En aquesta compilació i síntesi de genealogies, en 1022 hexàmetres, apareixen dues versions del mite dels orígens com un ordenament d'una confusió inicial:

1. La primera d'elles (Teogonía, 820-871; veure text ), explica els avatars dels déus: Zeus, després d'expulsar del cel als Titans, lluita contra el violent Tifó, fill de Terra i Tàrtar, terrible drac de cent caps i foc en la mirada, que sumeix a la Terra en un cataclisme universal. Zeus ha de recórrer a tota la seva intel·ligència i ha de copejar al monstre amb totes les seves forces i armes, fins a vèncer-ho. Sobre una Terra calcinada i ardent pel xoc, Zeus Olímpic, atenent a les súpliques dels altres déus, distribueix «dignidades» i funcions entre ells i assumeix el poder i exerceix com a sobirà de tot.
   Segons J.P. Vernant (veure cita), aquesta narració és el mite que es correspon amb la cerimònia ritual amb la qual, en les antigues civilitzacions, el rei escenificava al començament del Nou Any el poder que, per naturalesa, li corresponia sobre la naturalesa i la societat. Es tracta d'un mite ritual, que enllaça el poder real amb el del Zeus Olímpic.
2. La segona versió (Teogonía, 116-131) narra els orígens com una ordenació de l'univers primer per estrats físics i després per successives genealogies de déus (veure text ). En ella, els déus no lluiten recordant rituals de sobirania, sinó que es generen uns a uns altres o es «segreguen», i els seus noms recorden ja a elements naturals.
   En el principi existeix el Caos, buit profund on només hi ha confusió, i després d'ell apareix Gea (la Terra), amb el seu fons tenebrós, el Tàrtar, i Eros; del Caos se separen les Tenebres (Erebo) i la Nit, i d'ells neixen el Foc (Èter) i el Dia. Després d'aparèixer Urà (el cel), les Muntanyes i el Ponto (el mar), il·luminats per Gea, el món queda dividit en tres parts: Terra seca, Cel i Mar; les mateixes a les quals Homer es refereix quan afirma que «en tres parts estan dividides totes les coses». Els déus apareixen després, després de jeure la Terra amb Urà donant a llum als uránidas i després als crónidas, entre ells Zeus.
   Primer, doncs, apareix el món dividit en les seves parts i després els déus, que s'engendren uns a uns altres. F.M. Cornford observa que primer apareix, en Hesíode, la cosmogonia i després la teogonía. L'ordenament que aquí s'imposa és per separació de parts de l'univers i de déus amb noms de naturalesa (veure cita).

En ambdues versions, es tracta d'un ordenament del món (cosmos): el que imposa el poder de Zeus sobre tots els déus i l'univers mateix o el que imposa la separació de l'univers en parts diferents i diferenciades.

En el seu poema Els treballs i els dies (῎ργακαιἡμἑϱαι), Hesíode pren la veu del poble pla i fa l'elogi dels quals -ni herois ni déus- viuen lliurats al treball de cada dia. En aquest poema exposa el mite de la «edat d'or» i la concepció del temps com una decadència des dels orígens.