Enteniment agent

Aristòtil

També anomenat «enteniment actiu», o ment activa, tal com Aristòtil ho distingeix implícitament del «enteniment passiu» en el cap. IV, del llibre III de Sobre l'ànima, i les funcions de la qual descriu en el cap. V (veure text). Suposant que tot es compon d'acte i potència, cal deduir que també la ment té un aspecte que està en potència i un altre que està en acte, o bé que la ment (passiva: nous pathetikós) en l'home requereix d'una altra ment (activa: nous poietikós) per poder pensar; pensar és, en aquest cas, fer totes les coses intel·ligibles, extraient la seva forma, i passant de la potència a l'acte. Les expressions fosques d'Aristòtil, que es refereix a un enteniment «separat», «immortal» i «etern» han propiciat, en interpretacions posteriors, la separació completa de l'enteniment.

Alexandre d'Afrodisia (s. II-III d. de C.) ho identifica amb Déu. El averroisme separa tant l'enteniment passiu, o material, com l'agent, cadascun dels quals constitueix una única substància separada i eterna, la mateixa per a tots els homes; la unió temporal de l'ànima humana amb l'enteniment agent separat representa la intel·lecció en acte. Tomàs d'Aquino va defensar acérrimament la unicitat de l'enteniment: un mateix enteniment en l'home, en un aspecte passiu i en un altre actiu, s'encarrega tant de «abstreure» com de «conèixer»; aquest enteniment, que s'identifica amb l' ànima humana, és immortal i incorruptible.

Les discussions sobre enteniment agent i enteniment passiu es van renovar en els autors del Renaixement, d'acord amb la seva tendència aristotèlica.