Pàdua, escola de

Escola filosòfica renaixentista que s'organitza entorn de la universitat de Pàdua, Itàlia, de marcat caràcter aristotèlic i averroísta. La universitat de Pàdua, més interessada en qüestions experimentals que teològiques, era des d'antic, juntament amb la universitat de Bolonya, un dels principals centres de l'aristotelisme i de l'averroísmo. En 1472-1742 es va publicar a Pàdua la primera edició llatina de les obres d' Aristòtil amb un comentari d'Averrois, i a Pàdua es va dirigir Joan de Jandun, averroísta, en veure's obligat a abandonar París. Entre els més coneguts aristotèlics relacionats amb Pàdua destaquen Pietro Pomponazzi (1462-1525), que va ensenyar primer a Pàdua i després a Bolonya, Giacomo Zabarella (1533-1589), aristotèlic alejandrista, a qui s'atribueix la sistematització de l'anomenat mètode «resolutiu-compositiu» i Cessés Cremonini (1550-1631), també alejandrista, col·lega i amic de Galileu, encara que adversari de les seves teories, que rebutjava contemplar evidències a través del telescopi, per fidelitat a Aristòtil. El naturalisme aristotèlic dels uns i els altres, que porta a concebre la naturalesa de vegades en sentit panteísta, però sempre atribuint-li un funcionament autònom que no necessitava per res del recurs a un Déu transcendent, promou un interès per l'estudi de la naturalesa que s'allunya ja de les postures medievals i s'apropa a les quals seran característiques de l'època de la ciència moderna. Sorgida aquesta, va disminuir l'interès pels plantejaments aristotèlics.