Siger de Brabante

Filòsof escolàstic belga, professor de la facultat d'arts de la Universitat de París, on va defensar enèrgicament el paper autònom de la filosofia enfront de la teologia. Juntament amb Boeci de Dacia va ser un dels màxims representants de l'averroísmo llatí, en el defensa del qual va mantenir una important polèmica amb Tomàs d'Aquino en 1270, i va rebutjar la distinció establerta per aquest autor entre essència i existència. A partir de la publicació de De quindecim problematibus de Sant Albert Magne, l'any 1270, el bisbe de París, Esteban Tempier, va prohibir les tesis de Siger i, en general, de l'averroísmo, que van anar novament condemnades en 1277, any en què es va prohibir a Siger seguir ensenyant. A causa d'això va abandonar París i es va traslladar a Orvieto, on va morir assassinat.

Com averroísta defensava la filosofia aristotèlica a partir de la interpretació donada per Averrois, la qual cosa conduïa al conflicte entre les veritats obtingudes per la reflexió filosòfica, fundada en l'experiència i en la raó, amb les veritats revelades de la religió. Per això és considerat com un explícit defensor de la teoria de la doble veritat. Admet que algunes doctrines aristotèliques com, per exemple, l'eternitat del món, la doctrina de la unitat de l'enteniment agent, únic i idèntic per a tots els homes (tesis que conduïa a negar la immortalitat individual) i la necessitat de tot l'existent no són compatibles amb els ensenyaments de la fe cristiana. El seu sistema filosòfic va ser molt més coherent i racional que el de molts coetanis seus, confosos per la relació entre fe i raó.

Entre les seves obres destaquen: D'aeternitate mundi; D'anima intellectiva; De necessitate et contingentia causarum; Qaestiones naturals; Qaestiones logicales i Qaestiones morals.