Canvi, moviment

 En general, l'esdevenir observable en totes les coses o la transformació d'unes coses en unes altres, o en coses amb diferents propietats; ja en aquest sentit, el canvi suposa alteració, substancial o accidental, aparèixer o desaparèixer, o canvi de lloc. (El terme moviment té, en l'actualitat, connotacions de canvi de lloc, però en realitat no és més que una classe de canvi). Pròpiament, s'entén per canvi o moviment tot procés de mutació (mutatio) que es produeix al món físic. Aquest va ser el problema per excel·lència que es van plantejar els presocràtics, i és a més el problema central de tota la física grega –la phýsis ton onton, la naturalesa (l'aparèixer) de les coses–, atès que la seva explicació suposa resoldre el problema de la seva possibilitat: Com és possible el canvi, si canviar suposa que una cosa deixa de ser, o que alguna cosa que no era comença a ser? Suposa, en conseqüència, la realitat del no-ser o la impossibilitat del canvi, o bé, exigeix distingir entre el que és aparença i realitat.

La física d'Aristòtil és una resposta sistemàtica al problema, naturalesa, condicions i principis del canvi, i d'això tracta en Physiké akróasis, o Curs de física, que és amb el qual es coneixen, des d'Andrònic de Rodes, els vuit llibres aristotèlics que tracten d'aquest tema. El conjunt format pels llibres I-IV porta per títol des de l'antiguitat Sobre els principis, i el que formen els llibres V-VIII, Sobre el moviment. Part Aristòtil del fet de sentit comú que el canvi en la naturalesa és evident i no cal discutir-ho; encara més, que li és essencial a la naturalesa la presència del canvi i el moviment (veg. text). Per a designar aquest fenomen natural, empra gairebé indiferentment els termes de metabolé (μεταβολή i kýnesis (κίνησις veg. text i veg. citació), i per a poder parlar d'ell estableix els seus principis o factors a tenir en compte quan es parla del moviment, que són: el subjecte del canvi (hypokeímenon), o la matèria, que roman durant el procés del canvi, i els dos contraris o contraposats (antikeímena), entre els quals es dóna el canvi: la forma (ja sigui l'essencial, la substància, o l'accidental, la qualitat, la quantitat i el lloc) i la privació (no el no-ser, sinó la manca d'una forma per part del subjecte). Aquesta terminologia, basada en conceptes metafísics, permet parlar del canvi sense contradicció, és a dir, permet entendre de quina manera el que canvia d'alguna manera no canvia, i d'allò que, malgrat el canvi, ha de romandre inalterat en allò que canvia: canvia la forma en el seu subjecte que estava privat d'ella (veg. text).

Hi ha canvi, «alguna cosa arriba a ser alguna cosa», quan un subjecte que manca d'una determinada perfecció l'adquireix per si mateix (canvi natural) o per un altre (canvi artificial), de manera tal que «alguna cosa arriba a ser d'alguna cosa», això és, el canvi es produeix sobre un subjecte, o substrat, sempre existent.

Una altra forma de contemplar el canvi és veure'l com l'arribar a ser («això») d'alguna cosa que podia ser («això»), és a dir, mitjançant els conceptes d'acte i potència. En aquest cas, «el moviment és l'actualitat del potencial com a tal» (veg. text). Tot el que existeix està en acte o en potència; les coses són o poden ser. No és el mateix ser una actualitat que ser una possibilitat, però entre una cosa i una altra hi ha un vincle necessari, i si existeix alguna cosa en tant que s'està actualitzant, això està en moviment. De fet, per a Aristòtil, tot el que existeix són potències actualitzades, i el conjunt de la naturalesa no és sinó el desenvolupament de les possibilitats de cada cosa, segons la seva naturalesa.

Al fet d'aconseguir una cosa el terme del seu moviment, Aristòtil l'anomena fi; res no tendeix a un fi, a través d'un moviment, tret que existeixi un responsable, o agent, de l'inici del moviment; i aquest no és possible sense una forma i una matèria. Matèria, forma, agent i fi són les causes, o factors explicatius del canvi; allò que podem respondre quan es pregunta per què les coses són com són.

No hi ha esdevenir, o canvi, sense temps (khrónos). El temps és precisament la mesura del canvi, o del moviment, segons «l'abans i el després»; això és, ho fa intel·ligible, malgrat que en si mateix el temps no és, per part seva, massa intel·ligible. El canvi de les coses només el comprèn un subjecte que tingui consciència del temps en la mateixa direcció «de l'abans i el després», tal com ocorren els fenòmens en la naturalesa. La introducció del temps, que permet comprendre la successió, la duració i la simultaneïtat dels fenòmens, permet també mesurar-los o quantificar-los.

Aquesta quantificació del moviment, que és una de les manques fonamentals de la física aristotèlica, només ha estat possible amb el tractament matemàtic que la ciència moderna ha donat, des de Galileu, a la naturalesa i als fenòmens naturals. Mentre la física s'ha mantingut en els paràmetres de la mecànica newtoniana, el temps ha estat com el teló de fons sobre el qual transcorren unidireccionalment els fenòmens de la naturalesa, mentre són observats. La teoria de la relativitat d'Einstein ha introduït una perspectiva diferent en l'observació del canvi físic. El temps no és en la física actual un flux d'esdeveniments, constituït per les coses que canvien; les coses mateixes són temps, de manera que tot —univers inclòs— és un succés espaciotemporal.

En sociologia és l'alteració o transformació total o parcial de l'estructura de la societat, que, encara que per si mateix se la considera estable, pot modificar la seva història (veg. citació). S'entén que el canvi ocorre dins d'un període breu de temps, ja que, si el període és llarg, es parla més aviat d'evolució social. Es parla de revolució quan el canvi és brusc i ràpid, i el seu objectiu és el canvi de l'autoritat política o del govern d'una societat.

Agents del canvi són els individus o els grups socials que ho duen a terme.