Mesmerisme



Mesmer

Doctrina biològica i psicològica formulada en 1779 pel metge vienès Franz Anton Mesmer (1734-1815). Dita mèdica sostenia que tots els cossos estan sotmesos a uns corrents magnètics de fluids que actuen sobre el sistema nerviós i sobre els humors corporals provocant accions d'atracció o repulsió que va denominar «magnetisme animal». De fet concebia aquest magnetisme animal com un fluid que impregna el conjunt de l'univers i es troba en una relació de sintonia amb el sistema nerviós. El desequilibri entre la part interna al cos i la part externa d'aquest fluid era, segons ell, la causes de les malalties psíquiques. La teràpia consistia en la reconducció del fluid magnètic extern a través del cos del terapeuta, mitjançant imposició de mans, per exemple, o a través de barres de ferro prèviament magnetizadas per ell mateix o un dels seus deixebles. Però el mètode que més utilitzava Mesmer per alterar o reconduir el magnetisme animal era la hipnosis, a la qual també denominava magnetisme (basat en passades magnètiques). Aquesta teoria era fruit de la unió de doctrines astrològiques (en la línia de les doctrines de Paracels) i mèdiques, juntament amb els nous descobriments del magnetisme i l'electricitat. No obstant això, Mesmer no concebia el «magnetisme animal» com una forma de magnetisme usual.

La seva doctrina i la seva pràctica mèdica van adquirir gran ressonància, tant a Viena com, posteriorment, a París, ciutat en la qual s'havia instal·lat Mesmer, però van provocar el recel de la comunitat científica. Per això, el govern francès va crear una comissió avaluadora d'aquesta doctrina, que va estar presidida per Benjamin Franklin i entre els membres del qual es trobava Lavoisier. Aquesta comissió no va trobar cap evidència de l'existència del suposat magnetisme animal, encara que no va negar que, a causa de la suggestió, Mesmer pogués obtenir èxits terapèutics. No obstant això, la doctrina mesmeriana no va ser acceptada, Mesmer va ser acusat d'impostor i va haver d'abandonar la seva professió.

No obstant això, i deixant al marge la pretesa justificació pseudocientifica, màgica i ocultista de la seva pràctica mèdica, els èxits terapèutics obtinguts amb la seva tècnica de suggestió va obrir el camí cap a la utilització de l'hipnotisme en la teràpia mèdica que posteriorment desenvoluparia Charcot (qui, al seu torn, va influenciar en Freud). Per això, de manera indirecta, no la teoria, però sí la pràctica del mesmerisme, pot ser considerada una de les fonts del descobriment de l'inconscient.