Megàrics

 Els megàrics eren els membres de l'escola fundada per Euclides de Mègara al segle V a. de C. Segons narra Diògenes Laerci (veure text ), Euclides era natural de Mègara, va estudiar les obres de Parmènides i, posteriorment, va ser un dels deixebles i amics de Sòcrates a Atenes i, com es narra en el Fedó platònic, va ser un dels quals van assistir al seu mestre en el moment de la seva mort. Quan va morir Sòcrates, Plató i altres deixebles d'aquell es van reunir amb Euclides a la seva ciutat natal. Mentre els altres deixebles van seguir altres rumbs, Euclides es va quedar a Mègara on va fundar la seva escola, que va conjuminar tant la influència socràtica com l'eleàtica. Els que van seguir les seves doctrines es van anomenar megàrics, després disputadors i, finalment, dialèctics. Aquesta escola va perdurar, aproximadament, fins a l'any 300 a. de C.

Són famoses les subtileses lògiques dels megàrics, que van ser mestres en les argumentacions erísticas i en el plantejament de paradoxes semàntiques, com la famosa paradoxa del mentider que, pel que sembla, es deu a Eubúlides de Milet. Una altra tesi megàrica molt influent va ser la negació del possible per part de Diodor Cronos, el qual afirmava que només es pot parlar del ser actual, ja que del ser possible o futur no és possible enunciar res. Aquesta tesi està en connexió amb les interpretacions del condicional lògic que van efectuar Filó de Mègara (que al seu torn va ser mestre de Zenó de Cítion, el fundador de l'estoïcisme), que ho interpretava materialment, i Diodor Cronos, que ho entenia com a implicació estricta. Els filòsofs megàrics, juntament amb els estoics, que en bona mesura van estar molt influïts per aquells (fins al punt que de vegades es parla d'una escola megàric-estoica), van donar un important impuls a la lògica proposicional. Les bases de la doctrina dels megàrics sorgeixen de la doble influència de Sòcrates amb la dels eleates. En la mesura en què van estar influïts pels eleates, van oposar tallantment el món sensible, propi de la mera aparença, al món intel·ligible que consideren el pròpiament real. D'altra banda, sota la influència socràtica, busquen la veritat entesa com el bé, que està més enllà de l'immediatament present. Fruit d'aquesta unió és la identificació del bé amb l'un i immòbil dels eleates, que s'expressa amb diversos noms: Déu, o la Saviesa o l'Enteniment. La influència eleàtica es manifesta tant en les argumentacions de Diodor Cronos, un dels membres més influents d'aquesta escola (veure text ), que sobre la base de les paradoxes i apories de Zenó d'Elea negava el moviment real, com en la insistència en la separació entre món sensible i món intel·ligible, que fins i tot porta a Estilpó de Mègara a oposar-se a Plató per voler explicar el món sensible per l'intel·ligible. A més dels autors esmentats, cal destacar també altres membres de l'escola, com Ichtias i Brisón. Amb aquesta escola també va estar relacionada el corrent impulsat per Fedó a la seva ciutat natal, Elis, que després es va estendre per Eretria, raó per la qual és coneguda com a escola élico-erétrica.

Veure paradoxa de la implicació material.