Buenaventura, sant
De Wikisofia
La revisió el 19:10, 17 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "averroísta" a "averroista")
Avís: El títol a mostrar «Buenaventura, sant» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Bonaventura, sant». (pròpiament Giovanni Fidenza)
Anomenat «Buenaventura», potser per sant Francesc d'Assís mateix, a l'ordre del qual pertanyia. Una de les figures centrals de l'apogeu de l' filosofia escolàstica del s. XIII; teòleg i filòsof de l'ordre dels franciscans, al que la tradició va atorgar el títol de «doctor seráfico». Va néixer a Bagnorea, o Bagnoregio, prop de Viterbo, en la Toscana (Itàlia) i va estudiar a París, de 1232-1246, on va ser deixeble d'Alexandre d'Hales, a qui anomena «mestre i pare», i on va ingressar en l'ordre franciscana. De 1253 a 1255 ensenya a París per la mateixa època en què ho fa Tomàs d'Aquino, nomenats tots dos pel papa, que va intervenir en la discussió que es va produir entre ordres mendicantes i clergat secular que es disputaven l'ensenyament a la universitat de París. L'un i l'altre encarnen dos enfocaments diferents de la filosofia escolàstica, que es van perpetuar en les seves respectives ordres religioses; tots dos moren el mateix any. El seu Comentari a les sentències, es considera un model de comentari escolàstic a les sentències de Pere LLombard; i les seves Col·lacions sobre els deu manaments, [conferències], constitueixen un atac a l'aristotelisme averroista (veure text) i a diverses «sectes heréticas» que s'oposen a la fe: Buenaventura és un místic que, en fer teologia, raona les seves creences sota el lema agustiniano de «no entendreu si no creeu», amb el rerefons dels principis filosòfics d'Agustí d'Hipona i del «Aristòtil» platònic d'Avicenna. En el seu Itinerari de la ment cap a Déu, o camí que segueix la ment per anar a Déu, escrit a la muntanya Alvernia, escenari de fenòmens místics per als franciscans, no té objeccions a fondre la mística amb la filosofia, com havien fet ja la escola de sant Víctor i sant Bernardo en el s. XII, i en exposar el setè grau de pujada cap a Déu deixa l'enteniment per atribuir l'arribada només al cor, a l'èxtasi. Aquesta síntesi de pensament i mística, pròpia de sant Buenaventura, va passar a caracteritzar el que es va denominar escola franciscana de l'escolàstica, entre els autors principals de la qual estan Roberto Kilwardby ( 1279), Guillem de la Mare ( 1928), Joan Peckham ( 1292) i Mateo d'Aquasparta (1240-1302). Joan Duns Escot, de la mateixa ordre i tendència, representa una nova interpretació d'Aristòtil i una major racionalització del pensament.