Virtut

(del llatí virtus, que igual que el seu equivalent grec, ἀρητή, areté, significa qualitat excel·lent)

Disposició habitual a obrar bé en sentit moral.ja que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment bé, la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un de mateix o pels altres. I en això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: en què «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» (veure cita).

Les fonts de la doctrina sobre la virtut són Aristòtil i Tomàs d'Aquino, fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.

La filosofia grega -la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, almenys-, d'arrel eminentment intelectualista, fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de la Ètica a Nicòmac. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la diánoia en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la virtut dianoètica de la prudència, o phrónesis, la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les virtuts ètiques, que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos (veure text ), fa a l'home moral i ho disposa a la felicitat (veure cita i veure text ). Per això l'ètica no és sinó el compliment de la fi de l'home (veure eudemonisme).

El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals -així anomenades per sant Ambrosi- que Plató esmenta com a fonamentals en La república, a saber: prudència, fortalesa, temprança, i justícia, afegeix les virtuts teologales (fe, esperança i caritat), que tenen per objecte a Déu.