Tabula rasa

(del llatí tabula rasa, tauleta en la qual no hi ha res escrit)

Metàfora difosa pels empiristes anglesos (veg. text de Locke) per a negar en rodó qualsevol possibilitat d'idees innates i afirmar taxativament que el coneixement comença pels sentits. Amb ella se significa que la ment humana és abans de tota experiència, en paraules d'Aristòtil, que va ser el primer a recórrer a aquesta imatge, com «una tauleta en la qual no hi ha res escrit» (De l'ànima 430a). La invenció de la frase s'atribueix també a Alexandre d'Afrodisia, i abans dels empiristes van usar la frase, aquesta o una altra semblant, els estoics, Egidi Romà, Albert Magne, Tomàs d'Aquino, etc. Naturalmante, el racionalisme combat aquesta teoria.

Al llarg del segle XX es va tornara reactualitzar la polèmica entre partidaris i detractors d'una suposada tabula rasa, així, per exemple, els corrents existencialistes negaven cap paper a una pretesa naturalesa humana (entesa com una mena d'essència que estaria en contra d'una tabula rasa) i afirmaven que no hi ha cap essència humana, sinó que és l'existència la que forma l'individu. L'home, en aquesta perspectiva, no és l'espècie humana o una noció general, sinó l'individu humà considerat en la seva absoluta singularitat.

Els descobriments de la moderna genètica, el paper de l'ADN i dels gens, així com la seqüenciació del genoma humà, han tornat a destacar la gran importància de les bases genètiques. I durant bona part del segle XX s'ha discutit abastament sobre la relació entre "natura" (herència biològica, gens) i "cultura" (imitació, construcció social, transmissió d'informació) en la formació de la personalitat de cada individu, i , per tant, del possible paper d'una naturalesa humana que no sigui una tabula rasa, sinó que, de manera innata (degut als llargs processos evolutius i a la formació de les estructures genètiques) incorpora característiques que determinen en cert grau la personalitat, i les capacitat de coneixement, sense negar, evidentment, el paper de la cultura, sinó afirmant una interrelació entre ambdós factors. També en l'àmbit de la lingüística s'ha destacat (Chomsky, o Pinker, per exemple) l'existència d'uns factors innats (en el sentit que implica la teoria evolutiva) del llenguatge. No es neix essent una taula rasa, un full de paper en blanc on s'anirà desenvolupant el llenguatge, sinó que aquest ja es fonamenta en unes bases úniques (idèntiques en tots els humans) que permetran, en entorns culturals diferents, generar llengües diferents.

La concepció de la tabula rasa ha estat també implícitament defensada per tots els corrents de pensament que neguen l'existència d'una naturalesa humana, com és el cas, per exemple, dels representants del pensament estructuralista, postestructuralista, postmodernista i els defensors del constructivisme social. Certament, en contra del realisme ingenu, és cert que el que el nostre cervell capta és una certa construcció, però aquesta no és arbitrària, sinó que depèn de les estructures generades a través del llarg procés evolutiu.

Veg. Text de Leibniz sobre la tabula rasa