Virtut

(del llatí virtus, que igual que el seu equivalent grec, ἀρητή, areté, significa qualitat excel·lent)

Disposició habitual a obrar bé en sentit moral. Com que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment bé, la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als altres. En això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: en què «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» (vegeu la citació).

Les fonts de la doctrina sobre la virtut són Aristòtil i Tomàs d'Aquino, fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.

La filosofia grega –la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, almenys–, d'arrel eminentment intel·lectualista, fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l'Ètica a Nicòmac. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la diànoia en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la virtut dianoètica de la prudència, o phrónesis, la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les virtuts ètiques, que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos (veg. text), fa a l'home moral i el disposa a la felicitat (vegeu la citació i veg. text). Per això l'ètica no és sinó el compliment del fi de l'home (veg. eudemonisme).

El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que Plató esmenta com a fonamentals en La república, a saber: prudència, fortalesa, temprança, i justícia, afegeix les virtuts teologales (fe, esperança i caritat), que tenen per objecte a Déu.