Autor:Maquiavel, Nicolau



(Niccoló Machiavelli o Niccolò di Bernardo dei Machiavelli)

Filòsof, polític i dramaturg italià. Va néixer a Florència. En 1498 va accedir al càrrec de secretari de la cancelleria de la república florentina. Des d'aquest càrrec, Maquiavel va emprendre importants missions diplomàtiques en la cort papal, en la cort de França i en la de l'arxiduc austríac Maximilià I. Aquests viatges li van reforçar la idea de la necessitat d'aconseguir la unitat italiana en un sol sistema estatal. En 1512, després de la caiguda de la república, ha d'abandonar la vida pública, i es retira al camp, època que aprofitarà per a redactar la seva obra principal El Príncep (dedicada a Lorenzo de Mèdici o Lorenzo el Magnífic, escrita en 1513, encara que no va ser publicada més que pòstumament en 1532), i moltes de les seves obres fonamentals, com a Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, i L'art de la guerra. També per aquesta època va escriure La mandràgora. Es va incorporar a la vida política directa a partir de 1520, al servei dels Mèdici. Quan de nou es va restaurar la república florentina en 1527 va tenir novament que abandonar tot càrrec polític.

Maquiavel és considerat com el fundador del pensament polític modern, ja que va ser el primer a donar a conèixer la realitat social i política tal com és, i no tal com hauria de ser en funció de prèvies consideracions morals. La seva obra principal, El Príncep, de caràcter bàsicament utilitari, destinada a donar consells sobre com governar millor, és considerada com a descripció i expressió de la separació entre societat civil i poder polític pròpia de l'Estat burgès. En aquesta obra, Maquiavel parteix de l'estudi de la realitat del seu temps i dóna un fidel reflex de les principals característiques del modern Estat burgès, basant-se en l'estudi dels mecanismes de poder realment utilitzats pels «prínceps» de la seva època. En aquest sentit, la seva obra és fruit de la seva experiència política, però aquesta està dirigida pels supòsits propis del naturalisme que impregnava determinats corrents del pensament renaixentista, així com per l'assimilació d'alguns aspectes de la Política d'Aristòtil (obra que, no obstant això, Maquiavel va declarar no haver llegit), i dels pensadors llatins. D'altra banda, la seva intenció era fonamentalment la d'aconseguir la creació d'un Estat fort capaç d'unificar, sota el comandament d'un príncep, els petits estats i ciutats-estat d'Itàlia, la qual cosa només s'aconseguiria, pensava, sota el poder i l'acció d'un personatge excepcional, el príncep, capaç d'imposar una monarquia absoluta emparada per la raó d'Estat.

Accepta l'existència d'una naturalesa humana única i immutable, regida sempre per les mateixes motivacions i passions, que són les que regeixen la història. Justament perquè emfatitza l'aspecte naturalista que regeix la història, considera que aquesta és un veritable objecte d'anàlisi, en el qual poden trobar-se elements de regularitat, raó per la qual la política pot ser considerada com una ciència. Analitzant la història a partir dels principis naturalistes immanents que afirma que la constitueixen, i apartant-se de la imatge abstracta del que «hauria de ser» (més propera a les consideracions dels filòsofs platonitzants de la seva època), intenta descriure la societat, la naturalesa del poder i les maneres de conservar-ho. Amb això posa en evidència, com ho reconeixeria posteriorment Francis Bacon, l'autèntica escissió existent entre l'ésser i ll'haver de ser, i manifesta de manera realista la profunda crisi de valors realment imperant, així com un notable pessimisme antropològic (veg. citació).

Considera que en tots els homes es donen unes determinades tendències que els impulsen, bé a aspirar en poder (tendència dominant en els caps o «prínceps», si saben dominar-ho i conservar-ho), bé a aspirar a l'ordre i la seguretat (tendència dominant en els naturalment súbdits). Però ja que considera que la naturalesa humana és fonamentalment corrupta (influència del pensament cristià i de l'estigma del pecat original), pensa que el príncep, per a dominar als súbdits i cohesionar la societat, és qui ha d'imposar l'ordre, a través de la coacció i la força, si cal. En el capítol XV de El Príncep descriu les formes d'actuació del governant i les característiques bàsiques que aquest ha de posseir, que són expressió del cinisme propi de l'Estat burgès: el príncep ha de ser, abans de res, hàbil i astut; ha de saber utilitzar els afalacs per millor manejar als seus súbdits o als seus competidors, però també ha de ser implacable i recórrer a la violència i la força si cal; ha de mancar d'escrúpols morals, ja que la moral és pròpia només de l'home privat, mentre que qui ha d'afrontar la responsabilitat del poder està fora de tota consideració moral. D'aquesta manera, Maquiavel teoritza l'escissió entre la moral i la raó d'Estat, regida per una lògica pròpia i diferent de la moral que regula la vida privada, i independent de suposats valors transcendents. Per això, una teoria del poder de l'Estat ha d'estar més enllà de la moralitat, i ha de prescindir de les concepcions teocràtiques medievals (separant-se, doncs, del poder de l'Església): el poder del que parla Maquiavel és absolutament terrenal i es justifica a si mateix, fins al punt de sotmetre la religió al mateix poder estatal, encara que mantenint la seva funció de cohesió social. La concepció teocràtica medieval és substituïda per la noció de pàtria, cohesionadora dels diversos individus. L'Estat ha d'organitzar la violència, però no a través d'exèrcits de mercenaris, sinó mitjançant milícies autònomes nacionals, reclutades entre la pagesia -el que apropa el camp a la ciutat i reforça el teixit social. (Posteriorment, Gramsci va reprendre aquesta concepció cohesionadora de Maquiavel i va proposar un nou tipus de príncep, que hauria de ser no un individu sinó un intel·lectual col·lectiu o partit polític).

La característica principal del príncep és la virtù, és a dir, la seva capacitat d'intervenció política, la força i l'astúcia –bé allunyades de la humilitat i de la resignació–, per a mantenir-se al capdavant del poder, encara que també ha de tenir en compte la fortuna, és a dir, el conjunt de circumstàncies que escapen a la seva voluntat, així com la mateixa societat civil entesa com a naturalesa. Però la fortuna pot ser canviada i forçada per la virtù, ja que la història es regeix per les passions i interessos humans que poden dominar-la. D'aquesta manera considera com a exemples històrics de «prínceps», a Francesco de Sforza, que va arribar a ser duc de Milà gràcies a la seva fèrria voluntat, al valor i l'astúcia, és a dir, gràcies a la seva virtù, i a Cèsar Borgia, fill del papa Alexandre VI, que exemplifica la forma d'arribar al poder gràcies a la fortuna. Aquesta relació entre virtut (entesa a la manera de la areté grega presocràtica) i fortuna expressa també la conflictiva relació entre llibertat i necessitat o atzar que havia ocupat als pensadors humanistes.

Però, malgrat la crua descripció de les qualitats que ha de tenir el príncep o governant que fa Maquiavel, el seu ideal és més aviat el del governant romà de l'època de la república. La cruel descripció dels mecanismes reals del poder, així com la justificació d'aquests, han convertit a Maquiavel en l'exemple més clar de l'anomenat «realisme polític» (realpolitik), i en l'exponent més conegut de l'apel·lació a la «raó d'Estat», en la qual sovint s'escuda el poder polític. L'exageració del seu pensament ha originat el vocable maquiavel·lisme.

• Bibliografia:Obres de Nicolau Maquiavel