Autor:Al-Farabi

Filòsof i científic àrab, originari de la regió de Farab, en el Turquestán, d'on va prendre el nom, i una de les més grans figures de la filosofia àrab, anomenat «segon mestre» en relació amb Aristòtil. Va passar la seva vida a Bagdad, Damasc i Alep. Va conrear preferentment la lògica, i va seguir la tendència de la seva època d'interpretar de forma concordada a Plató i Aristòtil, encara que en qüestions teòriques s'inclina pel segon i en les qüestions pràctiques pel primer. Va desenvolupar un pensament polític, acomodant la teoria platònica de la societat ideal, amb la figura central del «filòsof-rei», si escau l'«imant-filòsof», a la situació del seu temps, en què es desintegrava l'imperi abasida i proliferaven les sectes. Se li atribueixen, com a teories filosòfiques principals, la distinció d'essència i existència, que va arribar al món llatí a través d'Avicenna i que, en el fons, és l'afirmació de la contingència de les coses, fent de l'existència un predicat de l'essència; la formulació d'una teoria metafísica de la creació, que ell explica com emanació de l'Un o del Primer; la introducció d'un enteniment adquirit entre l'enteniment actiu i el passiu d'Aristòtil.

Va conrear a més la física, les matemàtiques, l'astronomia i la música, de la qual va ser un dels teòrics àrabs de major importància. Entre les seves obres destaquen La ciutat ideal, traduïda també com a Idees dels habitants de la ciutat ideal, la seva obra política més important, i el Llibre de l'harmonització de les opinions de dos savis: Plató i el diví Aristòtil.

Veure filosofia àrab.