Autor:Weil, Simone Adolphine

Filòsofa i escriptora francesa, nascuda a París, en el si d'una família acomodada, d'origen jueu, agnòstica i possiblement atea. (El seu germà, André [1906-1998], és considerat un dels matemàtics més importants del segle XX i un dels fundadors del grup Bourbaki). Inicia els seus estudis de filosofia amb Le Senne encara que en la seva formació influirà sobretot Alain (Émile August Chartier, 1868-1961, famós filòsof francès conegut pels seus alumnes amb l'apel·latiu de «l'home»); en 1928 ingressa a l'Escola Normal Superior i, aconseguida la agrégation en filosofia, ensenya durant un any en el liceu de Puy. Ja per aquesta època, la que seria anomenada «la verge vermella», comença a prendre part en la lluita obrera i a relacionar-se amb les classes populars; amonestada per les autoritats acadèmiques per aquesta conducta, deixa l'ensenyament i treballa com a simple obrera en els tallers de la Renault, en una granja i en la verema, (1934-1935).

Comença el seu compromís polític i sindical-revolucionari i les seves reflexions sobre la societat i l'opressió de la classe obrera. Les seves opinions sobre el fracàs de la revolució soviètica (expressades en l'article Perspectives. Anem a la trobada d'una revolució proletària?) no són del grat de crítics marxistes, que les consideren anarquitzants; després les reelabora com a Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social (1934). S'interessa per la política europea, es mostra confusament pacifista (només fins a la invasió nazi de Praga), lluita contra el feixisme, encara que avorreix igualment l'estalinisme; se sent comunista, però no rep mai el carnet de partit; es declara temorosa d'una guerra total a Europa, però viatja a Espanya, en 1936, per a unir-se als anarquistes del front d'Aragó i fins i tot pren el fusell. Un accident –trepitja distretament un dipòsit d'oli bullent– l'obliga a ser evacuada i torna a París. Per aquesta època (entre 1937 i 1938) tenen lloc, pel que sembla, les seves primeres experiències místiques: un viatge a Portugal, on presència una processó de pescadors; una experiència estètic-religiosa en la basílica de sant Francisco a Assís, Itàlia, i una vivència mística en el monestir benedictí de Solesmes, França. A les antigues vivències sociopolítiques s'afegeixen ara altres noves, d'ordre moral, ètic, religiós i fins a místic, que en part les substitueixen.

Un decret de juny de 1940 ordena censar-se a tots els jueus de la zona lliure; Weil ho rebutja afirmant que prefereix anar a presó abans que al gueto. Fa temps ha rebutjat ja considerar-se jueva, i en aquesta època, que sembla de conversió religiosa, rebutja igualment batejar-se com a cristiana; en les seves cartes al pare Perrin, dominic, explica 35 raons per no fer-ho; la principal, perquè rebutja a l'Església com a organització, dipositària com és d'un antic totalitarisme que sosté que fora d'ella no hi ha salvació. Prefereix romandre, segons expressió seva, en la intersecció, ni dins ni fora, per a poder pensar amb llibertat; no vol pertànyer a cap col·lectivitat que li imposi una manera de ser o pensar. «Les col·lectivitats –diu– no pensen» (veg. text).

Detinguda dues vegades per la Gestapo, s'allunya de París. Entre 1940 i 1942 viu a Marsella; és l'època dels seus atacs més feroços contra el judaisme, al que tracta de raça malvada inspiradora del cristianisme. El maig de 1942, seguint als seus pares, que fugen de la persecució antisemita, embarca per a Nova York; sent el viatge com una «deserció» i es trasllada de nou a Londres amb la intenció de col·laborar amb la resistència. A Londres treballa per «France lliure», a les ordres del general De Gaulle. Proposa una nova redacció de Declaració dels drets de l'home i del ciudadadano, en la qual els drets se substituïssin per deures: «No té sentit dir que els homes tenen, d'una banda, drets i, per l'altre, deures... L'home en si, té només deures ...; enfront d'ell, els altres només tenen drets», diu a Tirar arrels (1949).

A causa de l'escassa alimentació que pren, per a solidaritzar-se amb la situació de la França ocupada, la seva salut es deteriora fins a l'extrem que, en 1943, és internada per tuberculosi en un sanatori, en Ahsford, comtat de Kent, on mor a l'agost del mateix any. Segons el forense, «la morta es va matar, en negar-se a prendre suficient aliment, en estar les seves facultats mentals trastornades». Segons el «Tuesday Express», del 24 d'agost de 1943, «Professora francesa es deixa morir d'inanició.»

No sembla haver-hi en les obres de Simone Weil –moltes publicades a títol pòstum– Ciència i percepció en Descartes (1930), Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social (1934), Algunes reflexions sobre els orígens del hitlerisme (1939), Opresion i llibertat (1955), La gravetat i la gràcia (1947), Tirar arrels (1949)- un sistema unitari de pensament; Weil ha anat fent filosofia a mesura que els esdeveniments l'obligaven a la reflexió, però tracta els temes fonamentals que s'ocupa –de cap manera inconnexos o aïllats–, en l'àmbit del sindicalisme revolucionari, la sociopolítica, l'ètica o la religió, amb una profunditat filosòfica i una lucidesa sorprenent.

En la seva combativa exposició del marxisme i de la societat en Reflexions (1930), critica a Marx especialment per l'optimisme que posa en la seva teoria del desenvolupament de les forces productives, que haurien de portar el progrés i la revolució, analitza el mecanisme de l'opressió, comuna a totes les societats, capitalistes o socialistes, traça un esbós d'una societat lliure, amb els valors fonamentals de llibertat (veg. text), pensament individual, nou concepte de progrés i cultura del treball, i posa en relleu –amb una anàlisi realista, gairebé nihilista– els desequilibris de la societat actual, per necessitat engendradora de formes totalitàries d'organització social i regressió.

A partir de 1934, les seves reflexions filosòfiques parteixen d'esdeveniments que ella mateixa viu: colonialisme, barbàrie nazi, burocràcia estalinista, experiència obrera, judaisme, guerra, front popular. En les obres dels seus últims anys, viscuts a l'ombra del cristianisme, destaca com a element fonamental del seu pensament el seu esforç per comprendre la dissort (li malheur), «el gran enigma de la vida humana», present en totes les seves formes en l'època actual. El cristianisme li interessa sobretot com a intent de resposta.

A Tirar arrels (L'Enracinement), obra que escriu per encàrrec de la «France lliure», a Londres, tracta de les relacions existents entre política i religió; negada la transcendència de Déu, a l'home la substitueix per qualsevol altra cosa que converteix en transcendent: la ciència, la matèria o la revolució.

Juntament amb Hannah Arendt, és una de les pensadores contemporànies més compromeses amb el rebuig del totalitarisme.